Intervenció al míting de CiU a Albatàrrec (11-11-2012).

Míting CiU Albatàrrec, 11-11-2012. Part 1. from Víctor Falguera on Vimeo.

Des de la porta.

  Fa tot just 24 hores que es van tancar les urnes i van acabar les que eren cridades a ser les eleccions més transcendents de la nostra història. Des de ben aviat començat l’escrutini saltava la que dues hores més tard es confirmaria com la gran sorpresa: la davallada de Convergència i Unió. Tots els altres moviments, en major o menor mesura, havien estat predits per les enquestes, però la pèrdua de 12 escons de la federació feia trontollar les prediccions oficials, les dels mitjans de comunicació i fins i tot les dels opinadors més experts.

  “Què hem fet malament?” es preguntava ahir a la nit un bon amic que n’és militant. Val a dir que, d’entrada, no crec que la pregunta sigui del tot correcta. Però sense defugir-la, caldria buscar les causes en diverses consideracions. Primer de tot, és obvi que les polítiques d’austeritat passen factura a tots els governs (excepte als governs titella), ja que el discurs d’oposició és molt fàcil quan un executiu es veu obligat a disminuir despeses d’una manera tan dràstica i quan es veu ofegat pels deutes (financers i fruit d’incompliments, no ho oblidem). En segon lloc, i tot i que em pesi molt dir-ho, cal admetre que la indefinició que ha mostrat la direcció d’Unió ha fet que davant el plebiscit molts independentistes hagin optat per assegurar el tret i votar Esquerra. Per tant, la futura recuperació de la confiança haurà de passar necessàriament per aclarir aquesta indefinició. Tercer, també caldria valorar la possibilitat que un nombre (potser poc significatiu, però existent) de votants tradicionals de CiU no estiguin d’acord amb el projecte d’estat propi, i s’hagin desplaçat legítimament cap a opcions espanyolistes.

  I en darrer lloc, convé recordar un fet que no s’ha anomenat massa, que és poc habitual, però que en un cas tan excepcional com aquest no hauria de passar desapercebut. Després de l’enquesta del CEO que donava majoria absoluta a Convergència i Unió, van sorgir veus que cridaven a evitar aquesta proporció, amb el pretext que si la federació necessitava Esquerra per governar el procés cap a la independència no s’aturaria. I en un moment en el qual el govern espanyol ens ensenya contínuament el mal que pot fer una absoluta mal entesa, aquest discurs pot haver provocat una fuga massiva de vots.

  Sigui com sigui, la combinació d’aquests factors no amaga una realitat que (ens agradi o no) és tan catalana com el pa amb tomàquet: en molts sentits, en aquest país ser valent no està recompensat, però cridar més que els altres sí. I, especialment en moments de crisi econòmica, els discursos populistes guanyen adeptes, sobretot els que fan els partits sense capacitat (Iniciativa) ni experiència de govern (Ciutadans). El cas d’Esquerra, però, és lleugerament diferent. Amb la clau de la governabilitat del país a la mà, Junqueras haurà de demostrar que és capaç d’assumir una responsabilitat que implicarà separar-se del recurs fàcil de l’oposició (no retalleu res, però no ens pregunteu com pagar-ho, que no és problema nostre) i també de la política del tripartit (no retallem res, ja s’ho trobaran els que vinguin darrere). El que falta saber (i negociar) és si ho farà des de dins o des de fora del govern.

  D’altra banda, la complicada aritmètica del nou Parlament tampoc justifica (ni de lluny) algunes de les interpretacions que hem pogut llegir a la premsa espanyola, que ja ens té acostumats a la seva peculiar manera de veure tot allò que no està literalment escrit a la Constitución. Quan un partit guanya les eleccions amb 29 escons de marge sobre la segona força, i tenint ambdues un programa nítidament sobiranista, encara s’atreveixen a parlar de fracàs de l’independentisme. Mentrestant, mitjans seriosos com el Financial Times, Le Figaro, The Guardian o Reuters sentencien que “els partits pro independència obtenen la majoria dels escons”. Ara bé, ja sabem que si Anasagasti deia (referint-se a Rodríguez Ibarra) que quan es contracta a un mariachi és normal que canti ranxeres, en aquest cas podríem dir que quan hom mira dins una claveguera, el que és normal és trobar-hi… rates. Rates amb gomina o amb corbata, rates que escriuen articles, editen diaris, s’inventen informes, presenten programes de televisió o porten carteres ministerials, però al capdavall… rates.

  No sé si aquestes valoracions respondran a la pregunta del meu amic. No sé ni tan sols si aquest article tenia la intenció de fer-ho. En qualsevol cas, és una reflexió feta des de la simpatia i l’autocrítica, sense conèixer la informació interna de la que disposen els dirigents o fins i tot els militants dels partits, sense haver entrat a la cuina. Amb una innegable afinitat ideològica, evidentment, però mirant-ho tot… des de la porta.

Respostes sense pregunta.

  A la majoria de converses de bar sobre les notícies que ocupen des de fa mesos les planes centrals dels diaris dedicats a la política catalana, sempre acaba sorgint la mateixa pregunta: quin suport real tenen les dues opcions de modificació de l’statu quo que es plantegen? I la resposta exacta a aquesta incògnita és, ara per ara, impossible de conèixer.

  L’extrapolació al conjunt de la societat dels resultats de les enquestes del CEO porta implícita un bon munt d’interrogants. D’una banda, és difícil acceptar que en un tema tan transcendental hi hagi un abstencionisme tan elevat, i són molts els qui pensen que aquests, en bona part,  s’acabarien decantant pel no. De l’altra, l’evolució dels resultats d’aquests baròmetres no pot entendre’s sense considerar paral·lelament l’evolució de la mateixa societat, que a la vegada ha de condicionar necessàriament les característiques de l’eventual estat propi. Així, tal i com la població catalana és avui molt més complexa del que era fa trenta anys, també els partidaris de la separació amistosa d’Espanya són un grup cada dia més heterogeni. Sense anar més lluny, molts dels nous independentistes tenen el castellà com a llengua materna, provenen de famílies vingudes de la resta de l’estat, i alguns fins i tot ni tan sols parlen català. Són treballadors i empresaris, peons i catedràtics. Per tant, és imprescindible reformular les bases de l’independentisme clàssic, i també entendre que el nou país que haurem de construir entre tots ha de ser més que mai un punt de trobada. Sortosament, el pensament en aquest sentit està cada dia més estès. Però tot i així, convindrà seguir reflexionant-hi a fons, i potser escriure’n alguna cosa un altre dia.

  Perquè avui la qüestió és preguntar-nos precisament la raó per la qual no podem conèixer el suport de les diferents opcions, per què en determinats sectors hi ha tanta por a preguntar l’opinió de la gent, deixar-los expressar lliurement què pensen sobre un tema que comporta tantes conseqüències en la vida quotidiana, i (en alguns àmbits) més en temps de recessió. Segurament, és la mateixa raó per la qual ha generat tant rebuig el tràmit d’una llei de consultes al Parlament. La mateixa per la que no interessava que es coneguessin les balances fiscals. La mateixa per la que molts no volen deixar que Catalunya administri els seus propis impostos al mateix temps que asseguren que amb el sistema actual som els grans beneficiats (sí, els que diuen una cosa i l’altra, són els mateixos!).

  Des de fa anys, tinc clavada al cap la imatge de l’ex cap del govern basc Juan José Ibarretxe exclamant amb llàgrimes de ràbia als ulls: “¿De qué sirve ser lehendakari si no puedo preguntar a los vascos y las vascas qué piensan acerca de las cosas, qué quieren hacer con su futuro?”. El “pla Ibarretxe” va sortir malament, però la seva insistència va posar de manifest les fortaleses i les debilitats d’aquesta gran farsa que és el sistema jurídic espanyol, i que acabà cristal·litzant en una llei de partits que és una autèntica vergonya per qualsevol país que vulgui dir-se democràtic. No obstant, els catalans molts cops hem vist el cas basc com un mirall, però la realitat és que les diferències són tantes que les comparacions han acabat fent-nos més nosa que servei. Potser també un dia tocarà escriure sobre això.

  Per tot plegat, el problema més gran amb el qual ens enfrontem no és pas una pregunta per a la que no hi hagi resolució. És evident que, davant la situació actual, els catalans estan prenent consciència que cal donar una resposta. Una resposta que serà en forma de protesta al carrer, d’article d’opinió, de posicionament en una enquesta o bé simplement d’evolució de pensament. El problema, per més estrany que sembli, és justament el contrari: que els que en tenen la competència no estan disposats a permetre ni tan sols que se’ns faci cap pregunta.

Com hem arribat fins aquí?

  De tots és sabut que, al llarg de la història, molts dels grans canvis polítics han vingut en moments de dificultat. D’altres, en canvi, simplement s’han produït quan un sector prou important de la població s’ha sentit maltractat per unes elits dirigents que han menystingut el seu potencial. Sigui com sigui, tots s’han iniciat quan un poble ha entès que tenia més a guanyar que no pas a perdre.

  Segurament, alguns d’aquests patrons poden ajudar a entendre l’evolució vertiginosa de l’independentisme a Catalunya en els darrers anys. De manera tradicional, sempre s’havia distingit entre els independentistes de bandera i els independentistes de cartera. Els primers, atenent a raons lingüístiques, culturals o sentimentals, han lluitat durant segles en busca d’un respecte que massa freqüentment se’ls ha negat. Els segons, simplement opten per una opció que els surt més a compte. Però en els darrers temps ha aparegut amb força un grup que, tot i no ésser pas nou, és el que creix a un ritme més accelerat. Són els independentistes que representa el català emprenyat, aquella persona que mai s’havia sentit incòmoda amb el sentiment espanyol, que anava tirant econòmicament, però que ja n’està tip de rebre un menyspreu reiterat, de pagar-ho tot més car, de sentir-se estafat i insultat contínuament, de tenir la sensació d’esforçar-se més que els altres per rebre a canvi poca cosa més que un improperi darrere l’altre.

  Sigui com sigui, i tot i que la frontera entre aquests tres grups és cada dia més fina (i, de fet, molts s’engloben en tots tres), cal ésser conscients de la realitat de cadascun. Els independentistes de bandera solen ser-ho des de sempre, es senten hereus d’una cultura mil·lenària, d’una manera de ser i de fer, i rarament canviaran d’opinió. En canvi, els de cartera poden veure’s vençuts per la comoditat si la situació econòmica millora, i els que estan emprenyats poden deixar d’estar-ho. En els anys que vénen, però, ni la crisi té intenció d’abandonar-nos ni els governs espanyols (ni la població) fan cap pinta de canviar d’actitud. Ans al contrari. I mentre els primers són sempre constants a les enquestes, els segons i els tercers són els que fan decantar la balança i marquen una tendència cada dia més clara en el recompte dels partidaris de l’estat propi. El resultat, doncs, ja el sabem: avui per avui, per exemple, l’Associació de Municipis per la Independència ja aplega 505 pobles, 26 Consells Comarcals i una Diputació. I en els estudis del CEO, del juny del 2011 al juny del 2012 els potencials votants del sí han passat del 42,9 al 51,1% (en aquest últim cas amb una abstenció del 27,8%, pel qual el sí tindria el 70,8%  dels vots).

  A hores d’ara, el futur del país sembla cada cop més incert. I tot i que l’herència de les generacions que van viure les primeres etapes del franquisme fa que molts segueixin preferint una estabilitat institucional que garanetixi la pau a qualsevol preu, ni a un costat ni a l’altre de l’Ebre ja no poden ignorar que moltes persones es troben al bell mig d’una forta evolució de consciència que les porta a voler fer sentir la seva veu. Però abans de decidir cap on anem i quin camí volem emprendre, cal que tots junts, i cadascú a la seva manera, mirem enrere i ens preguntem: com hem arribat fins aquí?

Des-Unió?

  El XXVè Congrés d’Unió Democràtica de Catalunya celebrat a Sitges el passat cap de setmana ha deixat regusts agredolços per a tots els paladars. I és que, semblantment al que passa després de les cites electorals, segons com es miri totes les parts poden sentir-se satisfetes, al mateix temps que poden ésser el subjecte de dures crítiques. El congrés s’havia plantejat des de feia setmanes com un enfrontament a cara descoberta entre la prudència comprovada de Duran i la indignació organitzada de Vila d’Abadal. I tot i ser conscients del que es trobarien, ambdós van donar símptomes de caminar per rutes poc estudiades.

  Josep Antoni Duran i Lleida escriu al seu bloc que lamenta que als mitjans de comunicació només hagin transcendit les declaracions d’uns i altres a favor o en contra de la independència quan s’ha parlat molt més d’humanisme i justícia social. Però aquest fet no és pas d’estranyar, sobretot per dues raons. D’una banda, l’humanisme i la justícia social són principis fonamentals per a qualsevol militant democristià, i ja sabem que els grans consensos interns són poc amics d’ocupar moltes pàgines als diaris i minuts als telenotícies. De l’altra, el desplaçament cap a posicions sobiranistes d’una gran part de la societat catalana ha de tenir necessàriament repercussió en el si de totes les formacions polítiques, però més encara d’aquelles que tenen responsabilitats de govern. Sota aquestes premisses, el que sí que resulta especialment estrany és el to emprat per Duran en l’informe de gestió, assegurant que entendria qualsevol aposta independentista com un atac personal. Conscient de comptar amb la força de l’aparell del partit i de la credibilitat que li han donat 30 anys de servei al país durant els quals ha desenvolupat una tasca importantíssima per al progrés de Catalunya, la bel·ligerància interna es podia interpretar més com un reflex de nerviosisme (impropi i injustificat) que no pas com un cop d’autoritat intern (totalment innecessari).

  Al mateix temps, Josep Maria Vila d’Abadal reaccionà retirant una primera esmena reivindicativa del perfil independentista del partit el dissabte (per evitar el compromís per als militats que hagués suposat una votació a mà alçada), retardant el plebiscit a l’elecció de la direcció el diumenge. Des de fora, l’alcalde de Vic va ésser durament criticat pels sectors més radicals, que ho van interpretar com un salt enrere i un abandonament abans de començar. Aquest, però, s’apressà a aclarir que l’elecció de la direcció ja seria suficient per veure si la militància estava d’acord amb aquestes tesis. És obvi pensar que Vila d’Abadal, home intel·ligent i previsor, jugà a desgana aquesta carta a última hora simplement per evitar “cremar” a tots aquells qui, donant-li suport visible, podrien haver quedat marcats.

  Més enllà de la batalla dialèctica, la votació a la direcció ha deixat un resultat enverinat. Les paraules de Duran convidant a integrar-se a Convergència als membres independentistes d’Unió tenen una combinació difícil amb el gairebé 20% dels sufragis que va rebre la candidatura de Vila d’Abadal. Aquest fet, lluny de resultar anecdòtic, hauria d’ésser revisat a fons per la nova executiva. Si, en paraules del Conseller Pelegrí, UDC vol aspirar a tractar d’igual a igual a CDC algun dia, el partit ha de fugir en direcció contrària a les recomanacions del seu líder, no tant pel que fa al tipus de perfil nacionalista sinó a voluntat integradora de totes les sensibilitats. Unió ha de ser conscient dels canvis que està experimentant la societat catalana, i una part important de les seves bases ja ha demostrat que segueix il·lusionada la transició nacional. I la direcció, plena de polítics de solvència contrastada i de gran professionalitat (des del mateix Duran fins a Joana Ortega, Antoni Castellà o Josep Sánchez-Llibre), no pot quedar-ne al marge.

  En aquesta tasca de reconstruir Unió, per tant, hi han de tenir necessàriament un paper fonamental Vila d’Abadal i el seu equip. Lluny d’abandonar la formació com li reclamen alguns (majoritàriament d’esquerres), ha d’exercir com a cap visible de la vessant que aposta per portar el catalanisme fins a les últimes conseqüències. Si no és així, el partit tancarà la porta a tots aquells qui comparteixen els valors democristians amb l’independentisme de soca-rel. Aquests, de la mateixa manera que les elits tradicionalment conservadores que hagin emprès la deriva sobiranista (ja sigui per motius identitaris o, sobretot, econòmics) corren el risc de trobar-se orfes de representació política. I Unió, tot i que podria seguir mantenint les quotes de poder gràcies a la major sensibilitat cohesionadora de l’altra banda del pont de la federació, correria el risc de convertir-se en quelcom molt diferent del que anunciava la seva carta fundacional.

Improvisa que fa fort!

  Ahir vam confirmar (o re-confirmar), un cop més, que el govern de l’estat no sap on va. I, si ho sap, ho dissimula tan bé que ni tan sols els seus membres són capaços d’endevinar-ho. Però el més trist de tot és que hem arribat a un punt en el qual ja no només no sorprèn que els ministres o presidents de comunitat es contradiguin, sinó que acceptem amb resignació que la mateixa persona que ahir deia no, avui digui sí. I que ho faci, en ambdues ocasions, treient-se de la màniga explicacions tan auto-convincents, gairebé dogmàtiques, com qui té por de saltar un barranc i intenta fer-se creure a sí mateix que si no salta se’l menjarà el llop que el persegueix.

  L’anunci del ministre De Guindos sobre la reestructuració impositiva és el darrer acte (fins ara) d’aquesta tragicomèdia. No tant pels dubtes que generin les mesures concretes o el moment d’aplicar-les, sinó pel trencament que suposa amb tot el discurs que havien estat escampant fins a dia d’avui. En l’àmbit estrictament econòmic, tal com explicava el ministre, l’augment dels impostos al consum és un error en època de decreixement, però quan els indicatius remunten és més adequat apujar aquests impostos i rebaixar els que paguen les empreses per fomentar l’expansió. Al capdavall, són les empreses les que generen ocupació i riquesa. Fins aquí, en la teoria, d’acord. Però a partir d’aquesta premissa es plantegen dues qüestions de difícil resposta. La primera i més evident, per què s’anuncia aquesta modificació per començaments de 2013 quan totes les previsions indiquen que encara no s’haurà iniciat la recuperació? No tindria més sentit fer-les simultànies, sobretot, al descens de l’atur? I la segona, a nivell polític, per què De Guindos contradiu sistemàticament la seva pròpia estratègia i la de Montoro?

  Si bé és cert que és previsible que l’augment dels impostos sobre el consum i la disminució dels tributs empresarials sigui vist amb bons ulls tant per l’administració europea com pels inversors, la manca de credibilitat que es deriva de la segona pregunta tindrà l’efecte contrari. Sobretot perquè, com es podia fer més evident en sortir de l’època de Zapatero, tothom tenia més o menys assimilat que els principals avantatges de tenir un govern del PP sobre un del PSOE eren una gestió econòmica més eficient i encarada a la productivitat, d’una banda, i un full de ruta ben definit en tots els àmbits, de l’altra. En aquest darrer terme, per exemple, ningú podia esperar en el si del govern una discussió sobre el model d’estat (com ens van fer creure que existia en el socialista abans que l’Estatut els treiés a tots la disfressa), de la mateixa manera que a ningú li pot estranyar un afany recentralitzador aprofitant que el Pisuerga pasa por Valladolid. Aquesta claretat meridiana que tan bé es visualitza en el terreny identitari, sembla que s’ha perdut completament a l’entrar en l’econòmic. I els mercats, més amics de l’estabilitat i la previsió que no pas de les ideologies, continuen impulsant la seva muntanya russa particular als últims vagons de la qual hi anem tots plegats.

  En aquest escenari de canvi continu de planificació, amb una important modificació post-pressupostària per setmana, l’actuació d’un govern autonòmic es fa especialment complicada. Més encara, si aquest govern ha volgut passar per davant de tothom prenent la bandera de la gestió responsable, com és el cas del de Catalunya. I encara molt més si es té en compte l’asfíxia històrica d’una administració central que s’emporta cada any per no tornar-ho l’equivalent al 50% del pressupost de la Generalitat i que, per les raons ideològiques esmentades, lluita cada dia per estrènyer més la soga. I és que en aquelles mesures que afecten l’executiu català queda contínuament el dubte de saber si, en paraules del portaveu Francesc Homs, són fruit de mala fe o simplement d’incompetència. Som molts els qui fins ara teníem clar, assimilant les dues característiques fonamentals dels governs del PP, que moltes de les imposicions que venien de Madrid responien a allò que els catalans podem considerar mala fe. Però veient l’espectacle del duet De Guindos-Montoro, amb alguna aparició estel·lar d’actors com Aguirre o el mateix Rajoy, podem començar a tenir dubtes raonables sobre l’autèntic leitmotiv de la tragicomèdia. Podem dubtar, fins i tot, que el govern de l’estat en tingui un guió escrit. Ara bé, si en busquem un títol, de ben segur que no seria tan complicat trobar-lo.

Entre les mans i els colzes.

  Aquesta setmana, l’enèsima improvisació post-pressupostària del govern central ha tornat a dur a la primera línia mediàtica el debat sobre l’ensenyament. I com sempre, polítics i organitzacions de tots colors han anat corrents a buscar un micròfon per dir-hi la seva. Però més enllà de valorar les mesures concretes que es puguin prendre com a resultat de la gravíssima situació econòmica, convindria reflexionar a fons sobre l’estat real de tot el sistema educatiu.

  Dins la comunitat docent, ja no queda ningú que posi en dubte que el nivell acadèmic ha caigut en picat les darreres dues dècades. I aquest descens comprèn tots els graons de l’escala, però es fa especialment evident a partir de l’educació secundària i fins als postgraus universitaris. Si bé és cert que no és un problema exclusivament català sinó generalitzat arreu de l’estat, seria un error molt greu atribuir aquest fenomen a raons externes, fora del nostre abast o davant les quals no puguem trobar-hi cap sortida. Fonamentalment, perquè la majoria poden explicar-se fruit d’un canvi d’actitud dels estudiants que desemboca en una perillosa escala de cargol. Ha arribat un punt en el qual els alumnes a classe només aixequen la mà per queixar-se, i gairebé mai per preguntar un dubte. Els han ensenyat que poden aconseguir l’èxit substituïnt l’esforç per l’enfrontament i la lluita. O dit d’una altra manera, que ja no fa falta pelar-se els colzes si poden fer servir les mans.

  Al mateix temps, l’abandonament de l’esforç ha trobat una gran complicitat en el sistema educatiu. A la primària i secundària, les escoles que acumulen més premis a la innovació docent són sovint aquelles on el nivell mitjà és més baix. I, a l’altre extrem, les escoles d’on millor preparats surten els alumnes són les que han mantingut els mètodes més tradicionals. Fa uns dies, el Dr. Abel Mariné, catedràtic de nutrició i bromatologia de la Universitat de Barcelona que ha desenvolupat diversos càrrecs científics en organismes nacionals i internacionals, escrivia que és necessari reconèixer que des de fa molts anys ha sobrat pedagogia, i que la principal causa de fracàs escolar és simplement la manca d’hores d’estudi. I si els alumnes no agafen l’hàbit durant la primària, és segurament perquè no senten la necessitat de fer-ho, perquè el sistema és massa permissiu. Més tard, revertir aquesta falta ja serà molt complicat.

  Com a resultat, els estudiants que entren a l’ensenyament post-obligatori ho fan mancats no només de costum d’estudi, sinó també de competències bàsiques. I allí, novament, es troben còmodes dins un sistema que és corrupte de mena, ja que gran part del flux monetari que reben els departaments des del govern es calcula en base al percentatge d’aprovats de les seves assignatures. Per tant, si sumem alumnes amb poca preparació i manca d’estudi i la necessitat d’aprovar-ne el màxim nombre possible, ja som al cap del carrer. I dins el món dels postgraus, on hi ha una competència ferotge, s’arriba a l’extrem d’aquest paradigma, ja que aquells amb menor nombre de matriculats (que sol ésser inversament proporcional al nivell impartit i per tant a la dificultat) cada any corren el risc de ser tancats pel govern, independentment de la seva qualitat. La conseqüència n’és elemental: ara per ara, fer un màster és una pèrdua de temps i de diners.

  Conscients d’aquesta situació, més que no pas aplicar correccions, caldria aprofitar el moment de restricció pressupostària per engegar una resstructuració de dalt baix de l’espai educatiu. Però s’ha de tocar de peus a terra i saber que aquest procés és lent i costós, i que els governs preferiran aplicar mesures concretes com ara incrementar el preu de la matrícula universitària simplement per reduir el dèficit. Tornant a la valoració d’aquestes accions, el secretari d’Universitats de la Generalitat, Antoni Castellà, deia ahir que l’augment del preu ha d’anar acompanyat d’un increment de la partida destinada a beques. Al mateix temps, però, el que seria tant o més necessari és revisar les condicions sobre les quals es distribueixen aquestes beques. Sota la premissa de garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom (que és raonable només al principi), l’adjudicació respon exclusivament a criteris econòmics, amb exigències d’èxit cap a l’alumne tan mínimes que resulten completament contraproduents. Així, amb l’actitud de no valorar allò que no costa diners, una gran proporció dels beneficiaris apliquen al peu de la lletra la llei del mínim esforç: matricular-se i aprovar només els crèdits indispensables per garantir la renovació de la beca l’any següent. Mentrestant, els alumnes més brillants que no compleixen els requisits econòmics, només obtenen descomptes equivalents als crèdits qualificats amb matrícula d’honor (fet que tampoc es compleix en tots els casos), valorant-se idènticament tenir un promig de 5 que de 9.

  En resum, no resulta complicat concloure que hem construït un sistema on tots els factors, des de la pedagogia infantil fins a la política de beques passant pel mètode de finançament dels departaments, s’encaminen a uniformitzar pel costat de baix. Per donar les mateixes possibilitats a tots els alumnes, s’ha sobreprotegit als que tenen més dificultats i s’ha descuidat completament als millors, provocant-los en molts casos una immensa frustració i desmotivació. I de la mateixa manera que tots ens felicitem quan les universitats catalanes apareixen als primers llocs dels rànquings de recerca, també hem de ser autocrítics quan toca, i potser ha arribat el moment d’escollir. Si volem continuar alimentant un sistema que porta a la mediocritat, podem seguir ensenyant als nostres alumnes a fer servir les mans. Però si, de veritat, el que busquem és l’excel·lència, és imprescindible crear-ne un que sigui capaç de fer-los entendre des de ben petits que només s’hi pot arribar a través dels colzes.

Respecte.

  El 14 d’abril de 1931, l’avi Macià proclamava la República Catalana. Si bé l’alegria durà molt poc, el gest serví per fer palès el sentiment popular de reacció davant una situació que resultava cada cop més insostenible. Avui, 81 anys més tard, després d’una guerra civil, de 40 anys de dictadura i d’una pseudo-transició tancada en fals, i tot i que el context polític, econòmic i social és molt més complex, tenim encara molts factors que ens recorden als anys 30. Massa.

  Com és ben sabut, les reivindicacions independentistes han estat sempre fonamentades en dues grans vessants que, tot i tenir raons diferents a priori, sovint estan entrellaçades en les causes i conseqüències de les accions polítiques. D’una banda, el clam de consideració envers una cultura, una llengua i una manera d’entendre la vida mil·lenàries. De l’altra, l’ofegament econòmic i competencial persistent al que la mentalitat de l’Imperio ens té permanentment sotmesos.

  I és precisament aquest segon grup de qüestions el que està fent créixer els partidaris de l’estat propi a totes les enquestes. “Quan les coses van bé, n’hi ha per a tothom!”, diuen els vells. Però quan es torcen, el català corrent, aquell qui mai s’ha preocupat per si les lleis obliguen a fer les classes en castellà o pels mapes del temps que surten a la televisió, comença a pensar que li estan prenent el pèl. Que no entèn per què paga tants impostos si la meitat se’n van i no tornen. O bé per què en un pressupost venut sota la bandera de l’austeritat per a tothom, que crida a la recentralització, la inversió de Foment en Rodalies baixa un 95% a Barcelona mentre puja un 24% a Madrid, es prioritzen els trens d’alta velocitat de Madrid a Badajoz i Ourense en detriment del Barcelona-Figueres (reclamat per Europa) i dos museus de Madrid reben quatre vegades més diners que 20 museus catalans, per exemple.

  Però l’anàlisi seriosa de les sortides viables implica necessàriament considerar els agents internacionals. I en aquest sentit, en l’àmbit purament econòmic, la situació dins la Unió Europea no és massa propensa a donar suport a un Estat Català. Més que res, perquè la separació abocaria inevitablement la resta d’Espanya al rescat, amb un forat força més gran que el de Grècia i Portugal. I òbviament, els nostres socis alemanys no estan disposats a seguir abocant diners i posar en perill la viabilitat de l’euro. Aquesta reflexió no pretén pas posar aigua al vi ni mitigar l’efervescència creixent del sentiment independentista, però si toquem de peus a terra, la qüestió només pot avançar per dues vies: o bé Espanya es recupera (fet que cada cop sembla més improbable, ja que cada dia queda més clara la incompetència del govern per apaivagar els mercats), o bé acaba d’enfonsar-se i Europa torna a reconèixer allò que ja va fer una vegada: que el govern català, passant per davant de tots els estats europeus, va ser el primer de posar fil a l’agulla per remuntar. I que, com va dir el mateix Durao Barroso, Catalunya podria ser perfectament un estat independent.

  Per tot plegat, i tornant al context espanyol, allò que l’any 1931 era una qüestió més aviat cultural i política, avui pren un caire marcadament econòmic. Això no vol dir, però, que en l’altre sentit haguem avançat gaire. Contínuament hem d’escoltar com totes les declaracions que procedeixen de més enllà de la Franja són ofensives, i com totes les decisions administratives ens segueixen menystenint. Perquè ens deuen diners, sí. Ens deuen molts diners, també. Ens deuen massa diners, per descomptat. Però per sobre de tot, el que és més important, és que ens deuen… respecte.

De les llenties al cafè.

  Tal i com sentencia un anunci publicitari d’una de les poques caixes que encara queden al nostre país (tot i que a la pràctica ja estigui en mans del Banco de España), hem de reconèixer que els catalans som bons estalviadors. Al llarg de la nostra història recent, sovint ens hem acusat els uns als altres de vendre’ns per un plat de llenties, però obviant que l’alternativa que ens deixaven els qui reparteixen el menjar era morir-nos de gana o, com a molt, anar a rebuscar les sobres en busca d’un crostó de pa sec. I és que poques coses ens fan emprenyar tant com que ens toquin la butxaca, però no precisament perquè no hi estiguem acostumats.

  Aquests dies, les reaccions de tots colors als pressupostos presentats pel govern de Rajoy es fan paleses. I com sempre, tothom s’agafa a les del representant polític que li toca més de prop per discutir-los a favor o en contra. Però aquest cop la situació és excepcional, i resulta més fàcil que mai distingir els qui saben del que parlen dels qui simplement representen el paper que els toca. Sobretot, si s’està alerta dels moviments dels mercats que, al cap i a la fi, són aquell nadó ploraner i gegant a qui tothom ha d'alimentar.

  En aquest sentit, per determinar la validesa i efectivitat dels pressupostos només cal obsevar els moviments contradictoris del diner. La setmana passada, quan Montoro n’anuncià només les grans xifres i línies d’actuació, la borsa i els principals dirigents europeus van reaccionar amb una satisfacció continguda. Semblava que, tot i conscients de l’esforç que cal fer per sortir del pou, es posaven les bases d’un terreny pantanós però conegut, i que per tant es podria començar a traçar el camí de la recuperació. Contràriament, quan el dimarts passat es van fer públics tots els detalls, es produí l’efecte contrari: davallada de l’Ibex, el Tesoro no aconseguí col·locar les emissions preteses, la prima de risc tornà als nivells del passat mes de novembre i la rendibilitat del bo a 10 anys es situà al 5,7% (un 7% marcaria una intervenció imminent).

  Segons els experts, aquesta reacció negativa dels inversors respon al fet que, tal com publicava ahir mateix el Financial Times, els pressupostos no reflecteixen la realitat, i van més enfocats a guardar les aparences que no pas a aportar solucions reals. El rotatiu britànic criticà, per exemple, que l’assignació a recerca i desenvolupament es redueixi un 25% mentre es manté l’estructura funcionarial pròpia dels temps preconstitucionals. Un dels economistes més il·lustres de casa nostra, el professor de la universitat de Columbia Xavier Sala i Martín, explicà a grans trets que els suposats 27.000 milions d’estalvi són en gran part un truc comptable, ja que d’aquests, 13.400 milions vénen d’augments de taxes i impostos als ciutadans i (sobretot) a les empreses, mentre que uns altres 5.000 milions són reducció de transferències a les comunitats autònomes. Així, l’estalvi real de l’administració central es redueix als 8.600 milions.

  En el cas que aquests pressupostos s’aprovin, els 5.000 milions d’euros que no es transferiran a les comunitats autònomes (que són qui paga els serveis bàsics de sanitat i ensenyament) obligaran a revisar els comptes. A Catalunya, també caldrà sumar-hi que el govern de Rajoy no té la més mínima intenció de pagar els deutes corresponents a la DA3 de l’Estatut ni al Fons de Competitivitat i que, a més a més, la inversió prevista en infraestructures és de l’11,1%, lluny del 18,8% marcat per la llei (fet que representarà un increment substancial del dèficit fiscal). I tot això a banda, és clar, de tot el que estava inclòs en anteriors pressupostos i que no s’ha arribat a executar (i que, òbvament, tampoc es farà).

  En resum, sembla clar que els dies de negociar per un plat de llenties s’han acabat. Ja no queden llegums per a (gairebé) ningú, però a l’hora de repartir el café para todos, i després d’haver-nos fet pagar les tasses, només ens han deixat el marro.

Rosegant els troncs.

  El Josep gairebé arriba als seixanta, i de dilluns a dissabte (i molts diumenges) es mou per tot arreu a lloms del seu inseparable tractor, que va comprar ara fa més de quaranta anys. Amb un posat orgullós, mira plàcidament els arbres tots florits, fruit del seu esforç. “Aquest any tindrem feina, si no passa res!”, diu tot convençut. “Ara, si ens guanyarem la vida, això ja ho veurem!” afegeix amb una mitja rialla de resignació.

  Quan el trobo mentre vaig corrent pels camins del terme, contemplant el goig que fa a finals de març, m’aturo un moment a parlar amb ell. A la pregunta irònica sobre si fa vaga, respon: “per què no hauria de treballar avui, amb el bo que fa?”. El Josep està acostumat a treballar en dies de vent, boira i fred, en diumenges, ponts i dies de festa i també totes les nits que li toca regar, i sap que si un dia es queda a casa, ningú li farà la feina. La seva vida transcorre aliena al soroll, als convenis, als papers i fins i tot als calendaris. Ha après des de petit a escoltar els arbres, a planificar el que ha de fer cada dia en funció del que li demanen. Sap que si un dissabte a la tarda veu melassa regalimant pel revers d’una fulla, si espera fins dilluns a posar-hi remei segurament ja serà massa tard.

  Parlant amb el Josep, i més en un dia com avui, és inevitable recordar tot allò que escrivia ara fa uns dies en l’article anomenat Drets, deures, valors, privilegis i obligacions (podeu llegir-lo més avall), sobre els que tenen dret a queixar-se i els que no se l’han guanyat. I també el que s’ha pogut saber fins ara de les barricades als polígons industrials, dels comerços destrossats, dels contenidors a les boques de metro de les grans ciutats i dels mercats tancats a cop de pedrades. Entre aquests dos extrems, també hi ha pencaires honrats, que després de molts anys d’esforç han decidit fer vaga de manera pacífica i responsable. Aquests, igual que molts d’altres que avui han optat pel treball com a millor resposta, no seran protagonistes als mitjans de comunicació. I no ho seran perquè quedaran emmascarats pels delinqüents que, en el suposat nom de la llibertat de l’obrer, s’han dedicat a coaccionar, amenaçar i agredir als seus conciutadans.

  A aquestes alçades, és obvi que l’esdevenir de les coses ens ha portat davant d’una gran paret de fusta que serà molt complicat d’enderrocar si volem continuar avançant. I davant d’aquesta situació, tenim dues alternatives. La primera, fer de piquet, calar-li foc sense mirar sobre qui cauen les brases, esperant que això proporcioni una solució ràpida mentre hom s’ho queda mirant sense moure un dit. La segona, com el Josep, és fer d’esquirol i començar a esforçar-nos per rosegar la paret silenciosament, confiant que un dia podrem fer-hi un forat prou gran per passar i que, a més a més, podrem aprofitar la fusta i les serradures que n’hem extret. I cadascú hauria de ser lliure per escollir el seu camí. I sabem que ni l’un ni l’altre asseguren l’èxit. Però jo, per si de cas, avui he continuat rosegant els troncs de la paret.

Som molts més.

 Té els ulls oberts, i una rialla permanent als llavis que manté fins i tot quan parla. Articula les paraules amb dificultat, víctima d’una evident degeneració física que es fa més visible amb el gest contínuament forçat de la mà esquerra. Però la seva expressió irradia serenitat. Abans de cada resposta, es pren un moment per reflexionar, aliè al ritme frenètic propi dels temps en què vivim. Cal escoltar-lo amb calma i, lluny de deixar-se endur pel ritme pausat i pel llenguatge planer que il·lustren cadascuna de les anècdotes o pensaments, veure-hi el missatge savi i transparent.

  Escoltar al Pare Josep Massot i Muntaner és una obligació per a tots aquells qui algun cop han sentit l’orgull de parlar català. A l’època de crispació creixent en la qual ens hem instal·lat, de les portades en clau de guerra de l’ABC i La Razón, de les contínues desqualificacions gratuïtes de tots els programes d’Intereconomía, de ser l’ase dels cops i l’únic recurs de polítics i pseudo-periodistes espanyols de segona fila mancats d’idees, el discurs del Pare Massot és una bufada d’aire fresc. Acostumat a burlar la censura franquista a base d’intel·ligència i enginy, no defuig la confrontació política, sinó que hi aporta una visió diferent, tranquil·la però convençuda, amb el suport d’una autoritat moral construïda a base d’anys de meditació i estudi i que es fa palesa amb cada paraula. Físicament, la veu de Pare Massot tremola, però no dóna cap senyal de debilitat. Ni tan sols a l’hora d’afirmar rotundament que el govern balear s’ha inventat un problema on no hi era, que viu fora de la realitat quan acusa els qui es defensen contra els atacs al català a ses illes d’ésser manipulats.

  El Pare Massot, director de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, filòleg, historiador, investigador i assagista, apareix avui a tots els mitjans de comunicació perquè Òmnium Cultural li ha otorgat el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement a la seva llarga trajectòria. Quan se li pregunta per la manifestació del passat diumenge a la seva Mallorca natal, sentencia que la reacció ciutadana no el sorprèn, perquè “érem molts més els qui ens manifestàvem que no pas els qui hi van anar”. Escoltant-lo, hom recorda per què Montserrat segueix sent el pal de paller de la nostra cultura. Allí va començar, al segle XV, la primera editorial del món. Allí es pogué desenvolupar el coneixement durant èpoques de decadència intel·lectual generalitzada. Allí es reunien polítics de totes les ideologies quan les associacions estaven prohibides. Allí ha resistit el català sempre que corria el risc d’ésser exterminat.

  Avui dia, quan la rapidesa de les accions i la comunicació no deixa massa temps per reflexionar sobre el que passa al nostre voltant, convé més que mai escoltar als qui porten tants anys observant, lluitant aferrissadament de la manera més pacífica possible: amb l’ús de la raó. Però que ningú s’equivoqui. Que no s’equivoquin, sobretot, aquells qui ataquen i menystenen contínuament el català. Tal com diu el Pare Massot, som molts més.

Vergonya... aliena?

  El govern d’Aznar va fer moltes coses malament, però també se li ha de reconèixer alguns punts forts com ara la bona gestió de molts afers econòmics i la bona imatge de l’estat a l’exterior. Més tard, a l’època de Zapatero, ningú a l’altre costat de l’Atlàntic que vestís corbata li agafava el telèfon, mentre a Europa tornava a instal·lar-se la sensació que la Unió acabava als Pirineus. Ara, amb el darrer gir de la truita, no sembla pas que les coses hagin de canviar gaire. Cada cop que un ministre apareix en un acte comunitari, qualsevol espanyol assenyat comença a posar-se les mans al cap. Entre altres exemples, només cal recordar García Margallo cridant-li ¡Gibraltar español! a un eurodiputat britànic, o bé el comissari europeu d’Assumptes Econòmics Olli Rehn agafant del coll a De Guindos després que aquest desafiés unilateralment el compliment l’objectiu de dèficit marcat per Brusel·les.

  La darrera (fins ara) d’aquestes actuacions estel·lars va tenir lloc el passat dimecres, quan la ministra de Foment Ana Pastor es va quedar sola reclamant la inclusió del corredor ferroviari central a la xarxa d’infraestructures prioritàries de la Comissió Europea. Pastor, aliena a tots els informes de necessitat, viabilitat i rendibilitat econòmica, justificava la seva demanda argumentant que la decisió deixava fora itineraris que són vertebradors del territori. No deixa de ser curiós que la ministra recuperi un dels arguments propis de les regions que han estat reclamant el corredor Mediterrani durant més de 30 anys. Així, quan parla de greuge comparatiu entre regions, hom podria preguntar-li per què ara és vàlid, i abans no.

  Són moltes les raons tècniques que justifiquen per què un itinerari és prioritari en detriment de l’altre (fluxes de mercaderies, potencial d’enllaç, activitat empresarial, viabilitat de la construcció abans del 2030, cost, …). Però més enllà d’això, que ja es veia venir (el PP sempre defensa l’una abans que el grande -entès com a sinònim de pròspera-), el que és realment preocupant és l’actitud fatxenda tan arrelada en el sí de l’Espanya central que demostrà Pastor en el seu enfrontament amb el comissari europeu de Transports, Siim Kallas. Després que els homòlegs del vell continent deixessin ben clar que canviar l’eix Mediterrani pel central no tenia cap sentit tècnic, ni per Espanya ni per Europa (el delegat francès va arribar a dir que si Espanya foradava els Pirineus pel mig, no trobarien via a l’altre costat), Pastor sentencià que la Comunitat Europea analitza i dissenya, però qui executa els projectes són els estats. En altres paraules, l’equivalent a dir tu dóna’m els diners, que jo decidiré on me’ls gasto. Sortosament, Kallas demostrà més educació i racionalitat, afirmant simplement que no es podia revisar un acord que havia costat dos anys d’aconseguir i que tots els ministres europeus (especialment els dels països veïns) veien amb bons ulls. Encara sort.

  En aquest context, una altra de les batalles de la setmana entre la filosofia de prosperitat catalana i la recentralitzadora de gran part de l’estat s’ha disputat a Moscou, on el conseller d’Empresa i Ocupació Francesc Xavier Mena s’ha enfrontat a l’excandidat d’UPyD Álvaro de Marichalar en el marc del saló de turisme de la capital russa, un dels més importants del món. Segons ell mateix va confirmar en una carta enviada a RAC1, Marichalar interrompé la conversa del conseller amb els periodistes amb una actitud entre sobrada i simpàtica (a algú li sona?) per expressar la seva indignació per l’escàndol que representava el fet que la marca Catalunya s’anunciés fora de l’estand de la marca Espanya. Si responia només a criteris turístics i no a identitaris (cosa poc o gens probable), cal una gran estretor de mires per no entendre la necessitat de promoció diferenciada d’objectius que competeixen entre ells, de la mateixa manera que els vins de Bordeus competeixen amb els de la Borgonya i ningú es planteja agrupar-los sota la marca França. Un cop més, a banda de la manca d’arguments tangibles de l’ex-cunyat de la Infanta, els mitjans de comunicació internacionals que s’han fet ressò de la notícia han destacat la seva imatge autoritària i pintoresca. Mentrestant, a nivell pràctic, l’estand de Catalunya rebé el primer premi del certamen d’entre els més de 3.000 expositors de 189 països i destinacions turístiques participants, i quatre dels principals turoperadors russos van anunciar que aquest any vindran a celebrar les seves convencions anuals al nostre país. O sigui, uns fan soroll mentre els altres treballen.

  La ministra Pastor i el senyor Marichalar tenen moltes coses en comú. Dins d’Espanya, han estat capaços d’inculcar el discurs que la recentralització és necessària (discurs que ha arrelat fortament en una part important de la població). En canvi, fora de les fronteres de l’estat, cada vegada es troben més sols defensant les seves postures, perquè són incapaços d’acompanyar-les d’arguments que siguin objectivament raonables i demostrables. Quan hom veu aquest tipus d’actuacions i la imatge de ridícul que representen davant personalitats i comunicadors internacionals, la reacció instintiva és de vergonya aliena. Aliena, perquè interiorment existeix la consciència de saber que no som el mateix, que la seva bandera no és la d’un, que no hi ha motius per sentir-s’hi identificat. Però quan, unes fraccions de segon després, la raó s’encarrega de recordar que legalment formem part del mateix estat, aquesta vergonya es transforma en emprenyament. Per això, entre d’altres coses, cada cop és més necessari tenir un estand propi a les fires de turisme, que el president viatgi a Brusel·les a fer pedagogia sobre el català, que des de fora prenguin aquesta consciència que no som el mateix. Perquè aquesta vergonya que sentim en veure la imatge dels qui representen Espanya fora de les seves fronteres, pugui continuar essent aliena.

Les Falles andaluses.

  Avui és Sant Josep, dia gran de la festivitat de les Falles, però aquesta setmana els petards més grossos no es llençaran a València. Ha començat el compte enrere per les eleccions andaluses del proper diumenge, i la maquinària electoralista dels dos grans partits estatals s’ha posat a treballar. Si bé fins ara ens havien deixat relativament tranquils (o bé el soroll procedent de la Capital del Reino ho havia camuflat), era d’esperar que, arribat el moment decisiu, els mariachis (com diria Anasagasti) tornéssin a cantar ranxeres.

  Ahir mateix, Javier Arenas deixava ben clar que la seva estratègia no és pas nova ni original. Fent referència al sistema sanitari andalús, sentenciava que es pot millorar perquè, por ejemplo, por ejemplo, Catalunya té el doble d’hospitals. Conscient de la folgada majoria absoluta que li dónen totes les enquestes, no amagava el mig somriure de mofa a l’hora de pronunciar aquests por ejemplo, sentenciant que tot i així no faltaria a la cita d’atiar el foc de la catalanofòbia que tant bons resultats retorna i que tant esperen els seus votants. I és que l’exemple és ben gratuït. N’hi ha prou amb una mínima recerca a la xarxa per veure que Catalunya es troba tot just a la meitat de la taula de la despesa pública per habitant en sanitat, en un rànquing encapçalat per Navarra i el País Basc. Però clar, ben pocs dels qui volen escoltar Arenas faran l’esforç de comprovar-ho, i menys encara de deduir que posar l’ejemplo de qualsevol comunitat que estigui per sobre de Catalunya en aquesta llista no comporta cap benefici. Uns segons més tard, Arenas afirmava rotundament que faria tot el necessari per garantir que tot andalús que anés a viure a una altra comunitat pogués continuar parlant la seva llengua. És clar, ara no ho fan. Ara no poden.

  De la suposada majoria absoluta del PP, també en serà molt responsable Fátima Báñez. La ministra d’Ocupació i Seguretat Social ha entrat en campanya assegurant que la dotació del PER (l’antic Plan de Empleo Rural, actualment Plan de Fomento del Empleo Agrario) no es retallarà ni un euro, perquè com a andalusa sap que és bueno y necesario. Un cop més, els senyors del liberalisme es disfressen de criats quan es tracta d’anar al mercat a comprar vots. Una comunitat autònoma que defensa aquest sistema de foment de la cultura del subsidi perd qualsevol autoritat moral per reclamar el dret a seguir rebent ajudes (que majoritàriament destinen a subsidis, subvencions i infraestructures difícilment justificables, en cap cas a projectes destinats a millorar el PIB per habitant). Ho fan a base de demagògia barata, posant exemples de famílies on l’home s’ha quedat a l’atur per l’explosió de la bombolla immobiliària i la dona només pot treballar durant un mes a la campanya de la pastanaga. Com si l’atur fos un problema exclusivament seu. Com si a la resta de l’estat la gent no s’hagués d’espavilar per buscar feina i mantenir la família. Com si els pagesos de la resta de l’estat  tinguéssin garantit un sou digne pel seu treball. El PER, que requereix treballar 20 dies (o bé justificar-los, que no és el mateix) per cobrar 6 mesos de subsidi, no rebrà ni un euro menys als nous pressupostos. Mentrestant, és de preveure que la resta de partides rebin una retallada sense precedents (això sí, a partir de la setmana que ve). Conec uns quants pagesos catalans que ja es plantegen invertir el flux migratori d’unes dècades ençà i fundar un Hospitalet de Llobregat o un Cornellà als peus de Sierra Nevada.

  D’altra banda, els barons del PSOE tampoc estan disposats a quedar-se enrere. Griñán, que ja ho veu tot perdut, estudia detalladament tots els moviments del govern català per veure si troba arguments que li permetin estructurar un discurs de 30 segons digne de sortir als telenotícies, on veure la cara de Rubalcaba després del seu fracàs continua despertant més interès. Com que de la discussió del PER no en poden treure més suc, perquè tothom ja té claríssim que són els principals defensors de la seva criatura, necessiten aferrar-se al recurs més clàssic de l’estil Alfonso Guerra. Fa uns dies, Griñán acusava el president Mas de no respetar a Andalucía per dir que essent una comunitat de les més subsidiades s’han atrevit a augmentar els seus pressupostos mentre la resta ens ajustem el cinturó. El respecte en les paraules és necessari, però massa sovint trobem a faltar que els mateixos que s’omplen la boca reclamant-lo en donin exemple. No implica més respecte gestionar responsablement els diners dels qui et paguen la festa mentre aquests ho estan passant malament? Per desgràcia, la recurrència en aquest tema tampoc és patrimoni socialista. Només cal recordar Esperanza Aguirre dient que mientras en Cataluña cierran quirófanos, en Madrid inauguramos hospitales.

  Definitivament, aquest any els aficionats als petards estan d’enhorabona. La mascletà, lluny d’acabar-se, tot just acaba de començar. Això sí, a Catalunya, com sempre, ja cal que ens tapem les orelles.

Drets, deures, valors, privilegis i obligacions.

  Als qui hem tingut la sort de néixer en democràcia, tota la vida ens han dit que l'individu té una sèrie de drets innegables, al mateix temps que un conjunt de deures fonamentals que ha de complir. Probablement com a conseqüència del llarg període de manca de llibertat que suposà la dictadura, s'ha posat més ènfasi en ensenyar el primer aspecte que en recordar el segon. I això ha provocat, al cap dels anys, el mateix desequilibri que a la taula de la padrina que va passar gana a la postguerra i que no està disposada a deixar que passi el mateix amb la seva família.

  Quan van mal dades, gairebé instantàniament, els carrers s'omplen de gent reclamant aquests drets que posseeixen per voluntat divina, sovint atiats per personatges poc habituats a raonar, amb poques aptituds professionals o bé d'intencions més que dubtoses. Però, en canvi, pocs es paren a pensar si han complert els seus deures abans de fer-ho. Quan hom, amb la intenció d’entendre les motivacions i posar-se al lloc de l'altre, pregunta als manifestants que no arriben als 30 anys què han fet per merèixer-se el que estan exigint, acostuma a rebre com a resposta una cara de pòquer i poca cosa més. Alguns, els més reflexius, fan referència al que han treballat les generacions passades, però sense donar cap senyal de voler reproduir la mateixa actitud. I aquest és el problema: reclamem en base al que teníem, i no en base al que ens hem guanyat.

  Contràriament, una gran majoria d'aquells qui van aixecar el país (és a dir, els qui més s'han guanyat el dret de protestar quan quelcom suposa un retrocés en els seus drets), no acostumen a deixar-se veure en aquestes situacions. Pagesos, autònoms, petits empresaris o treballadors (en el sentit de pencaires, no d'assalariats) pateixen tant o més que els altres, però saben bé que les solucions es troben en una altra direcció. Estan acostumats a lluitar en el dia a dia, a compensar les situacions difícils a cop d'hores extra que no esperen pas que ningú els recompensi. Molts van plantar tots i cadascun dels arbres que ara cullen, han buscat la manera de guanyar-se la vida pel seu compte o es senten una part important d'un projecte empresarial. Però tots tenen en comú un d'aquests valors que tant trobem a faltar: l'esforç. La força que dóna la consciència de saber que s'han fet a sí mateixos.

  Malauradament, el dia 29 de març assistirem una altra vegada a l'enfrontament entre aquestes dues cares de la moneda. Josep Mª Álvarez, secretari general d'UGT a Catalunya, deia fa uns dies (en unes declaracions dignes de la URSS més stalinista) que "el dret a no fer vaga no existeix" i que "si algú treballa és que està coaccionat pel seu cap", al mateix temps que defensava l'acció dels piquets dient que és "necessària". Més enllà de les pròpies contradiccions (per què són necessaris els piquets i per què no hi ha dret a no fer vaga si tothom està convençut de la necessitat de fer-ne?), la justificació dels excessos duts a terme contra treballadors i establiments que defensen el treball com a eina per sortir del pou és del tot immoral. Els sindicats espanyols ja fa temps que han perdut el rumb, i cada cop són més els qui posen en dubte la necessitat de mantenir unes organitzacions caduques i poc útils, ocupades per gent amb molt poques ganes de pencar i que són un forat negre de diners públics. La convocatòria pel dia 29 no és pas casual, sinó producte de la por al fracàs que resultaria un seguiment minoritari de cara a les eleccions andaluses. A hores d’ara, ja no queda ningú que s’empassi l’excusa d’una manca de voluntat negociadora, que han esperat que canviés les darreres setmanes per art de màgia. Han tingut mesos per posar-se d’acord amb la patronal i, en canvi, s’han dedicat a fugir i organitzar barricades per salvar les seves cadires. A Catalunya també n’hem tingut clars exemples darrerament, només cal recordar els casos de Panrico i de TMB, on alguns treballadors han hagut d’acudir a la feina d’amagades per por dels seus representants.

  Els temps canvien, i l'adaptació als canvis sempre comporta dificultats. Fa molts anys, la padrina, a cop de molt treballar, va deixar de passar gana. Avui dia, poder treballar és un privilegi. Haver-se guanyat el dret de queixar-se, per tant, també és un privilegi. I seguir treballant per treure el país de la crisi, tal com van fer els nostres padrins, és una obligació.

Presentació.

A mesura que un es va fent gran, sovint s’adona que moltes de les persones a qui més respectem cada cop pensen més de pressa, però parlen més a poc a poc. I tot i que el darrer fet serveixi com a motiu de sàtira a peu de carrer, en el fons tots sabem que no és pas fruit de l’envelliment físic, sinó més aviat de la reflexió profunda i arrodonida. A l’altre extrem del mateix fil, de cap a cap del país, de Cadaqués a La Sènia, els bars són plens de polítics, economistes, periodistes i tertulians aficionats que expressen opinions ràpides i impulsives, posseïdores de la veritat absoluta, però alhora condicionades per l’entorn més proper que es confón amb el món.

Aquest bloc, que pren el nom d’una revista de difusió cultural editada al poble d’Albatàrrec ara fa uns anys, pretén ésser un espai a mig camí. Un lloc per compartir una visió particular del que ens envolta, sota les oportunitats i limitacions de la vida a cavall entre aquest preciós poblet del Segrià i la capital de la Terra Ferma. Un lloc on es barrejaran les sensacions més immediates evocades per tot el que ens afecta i les reflexions per anar una mica més enllà, escrites amb l’única companyia d’un bon cafè dins una tassa que porta impresa la Suite Catalana d’Antoni Tàpies.

Benvinguts a La Pera.