Improvisa que fa fort!

  Ahir vam confirmar (o re-confirmar), un cop més, que el govern de l’estat no sap on va. I, si ho sap, ho dissimula tan bé que ni tan sols els seus membres són capaços d’endevinar-ho. Però el més trist de tot és que hem arribat a un punt en el qual ja no només no sorprèn que els ministres o presidents de comunitat es contradiguin, sinó que acceptem amb resignació que la mateixa persona que ahir deia no, avui digui sí. I que ho faci, en ambdues ocasions, treient-se de la màniga explicacions tan auto-convincents, gairebé dogmàtiques, com qui té por de saltar un barranc i intenta fer-se creure a sí mateix que si no salta se’l menjarà el llop que el persegueix.

  L’anunci del ministre De Guindos sobre la reestructuració impositiva és el darrer acte (fins ara) d’aquesta tragicomèdia. No tant pels dubtes que generin les mesures concretes o el moment d’aplicar-les, sinó pel trencament que suposa amb tot el discurs que havien estat escampant fins a dia d’avui. En l’àmbit estrictament econòmic, tal com explicava el ministre, l’augment dels impostos al consum és un error en època de decreixement, però quan els indicatius remunten és més adequat apujar aquests impostos i rebaixar els que paguen les empreses per fomentar l’expansió. Al capdavall, són les empreses les que generen ocupació i riquesa. Fins aquí, en la teoria, d’acord. Però a partir d’aquesta premissa es plantegen dues qüestions de difícil resposta. La primera i més evident, per què s’anuncia aquesta modificació per començaments de 2013 quan totes les previsions indiquen que encara no s’haurà iniciat la recuperació? No tindria més sentit fer-les simultànies, sobretot, al descens de l’atur? I la segona, a nivell polític, per què De Guindos contradiu sistemàticament la seva pròpia estratègia i la de Montoro?

  Si bé és cert que és previsible que l’augment dels impostos sobre el consum i la disminució dels tributs empresarials sigui vist amb bons ulls tant per l’administració europea com pels inversors, la manca de credibilitat que es deriva de la segona pregunta tindrà l’efecte contrari. Sobretot perquè, com es podia fer més evident en sortir de l’època de Zapatero, tothom tenia més o menys assimilat que els principals avantatges de tenir un govern del PP sobre un del PSOE eren una gestió econòmica més eficient i encarada a la productivitat, d’una banda, i un full de ruta ben definit en tots els àmbits, de l’altra. En aquest darrer terme, per exemple, ningú podia esperar en el si del govern una discussió sobre el model d’estat (com ens van fer creure que existia en el socialista abans que l’Estatut els treiés a tots la disfressa), de la mateixa manera que a ningú li pot estranyar un afany recentralitzador aprofitant que el Pisuerga pasa por Valladolid. Aquesta claretat meridiana que tan bé es visualitza en el terreny identitari, sembla que s’ha perdut completament a l’entrar en l’econòmic. I els mercats, més amics de l’estabilitat i la previsió que no pas de les ideologies, continuen impulsant la seva muntanya russa particular als últims vagons de la qual hi anem tots plegats.

  En aquest escenari de canvi continu de planificació, amb una important modificació post-pressupostària per setmana, l’actuació d’un govern autonòmic es fa especialment complicada. Més encara, si aquest govern ha volgut passar per davant de tothom prenent la bandera de la gestió responsable, com és el cas del de Catalunya. I encara molt més si es té en compte l’asfíxia històrica d’una administració central que s’emporta cada any per no tornar-ho l’equivalent al 50% del pressupost de la Generalitat i que, per les raons ideològiques esmentades, lluita cada dia per estrènyer més la soga. I és que en aquelles mesures que afecten l’executiu català queda contínuament el dubte de saber si, en paraules del portaveu Francesc Homs, són fruit de mala fe o simplement d’incompetència. Som molts els qui fins ara teníem clar, assimilant les dues característiques fonamentals dels governs del PP, que moltes de les imposicions que venien de Madrid responien a allò que els catalans podem considerar mala fe. Però veient l’espectacle del duet De Guindos-Montoro, amb alguna aparició estel·lar d’actors com Aguirre o el mateix Rajoy, podem començar a tenir dubtes raonables sobre l’autèntic leitmotiv de la tragicomèdia. Podem dubtar, fins i tot, que el govern de l’estat en tingui un guió escrit. Ara bé, si en busquem un títol, de ben segur que no seria tan complicat trobar-lo.