Des de la porta.

  Fa tot just 24 hores que es van tancar les urnes i van acabar les que eren cridades a ser les eleccions més transcendents de la nostra història. Des de ben aviat començat l’escrutini saltava la que dues hores més tard es confirmaria com la gran sorpresa: la davallada de Convergència i Unió. Tots els altres moviments, en major o menor mesura, havien estat predits per les enquestes, però la pèrdua de 12 escons de la federació feia trontollar les prediccions oficials, les dels mitjans de comunicació i fins i tot les dels opinadors més experts.

  “Què hem fet malament?” es preguntava ahir a la nit un bon amic que n’és militant. Val a dir que, d’entrada, no crec que la pregunta sigui del tot correcta. Però sense defugir-la, caldria buscar les causes en diverses consideracions. Primer de tot, és obvi que les polítiques d’austeritat passen factura a tots els governs (excepte als governs titella), ja que el discurs d’oposició és molt fàcil quan un executiu es veu obligat a disminuir despeses d’una manera tan dràstica i quan es veu ofegat pels deutes (financers i fruit d’incompliments, no ho oblidem). En segon lloc, i tot i que em pesi molt dir-ho, cal admetre que la indefinició que ha mostrat la direcció d’Unió ha fet que davant el plebiscit molts independentistes hagin optat per assegurar el tret i votar Esquerra. Per tant, la futura recuperació de la confiança haurà de passar necessàriament per aclarir aquesta indefinició. Tercer, també caldria valorar la possibilitat que un nombre (potser poc significatiu, però existent) de votants tradicionals de CiU no estiguin d’acord amb el projecte d’estat propi, i s’hagin desplaçat legítimament cap a opcions espanyolistes.

  I en darrer lloc, convé recordar un fet que no s’ha anomenat massa, que és poc habitual, però que en un cas tan excepcional com aquest no hauria de passar desapercebut. Després de l’enquesta del CEO que donava majoria absoluta a Convergència i Unió, van sorgir veus que cridaven a evitar aquesta proporció, amb el pretext que si la federació necessitava Esquerra per governar el procés cap a la independència no s’aturaria. I en un moment en el qual el govern espanyol ens ensenya contínuament el mal que pot fer una absoluta mal entesa, aquest discurs pot haver provocat una fuga massiva de vots.

  Sigui com sigui, la combinació d’aquests factors no amaga una realitat que (ens agradi o no) és tan catalana com el pa amb tomàquet: en molts sentits, en aquest país ser valent no està recompensat, però cridar més que els altres sí. I, especialment en moments de crisi econòmica, els discursos populistes guanyen adeptes, sobretot els que fan els partits sense capacitat (Iniciativa) ni experiència de govern (Ciutadans). El cas d’Esquerra, però, és lleugerament diferent. Amb la clau de la governabilitat del país a la mà, Junqueras haurà de demostrar que és capaç d’assumir una responsabilitat que implicarà separar-se del recurs fàcil de l’oposició (no retalleu res, però no ens pregunteu com pagar-ho, que no és problema nostre) i també de la política del tripartit (no retallem res, ja s’ho trobaran els que vinguin darrere). El que falta saber (i negociar) és si ho farà des de dins o des de fora del govern.

  D’altra banda, la complicada aritmètica del nou Parlament tampoc justifica (ni de lluny) algunes de les interpretacions que hem pogut llegir a la premsa espanyola, que ja ens té acostumats a la seva peculiar manera de veure tot allò que no està literalment escrit a la Constitución. Quan un partit guanya les eleccions amb 29 escons de marge sobre la segona força, i tenint ambdues un programa nítidament sobiranista, encara s’atreveixen a parlar de fracàs de l’independentisme. Mentrestant, mitjans seriosos com el Financial Times, Le Figaro, The Guardian o Reuters sentencien que “els partits pro independència obtenen la majoria dels escons”. Ara bé, ja sabem que si Anasagasti deia (referint-se a Rodríguez Ibarra) que quan es contracta a un mariachi és normal que canti ranxeres, en aquest cas podríem dir que quan hom mira dins una claveguera, el que és normal és trobar-hi… rates. Rates amb gomina o amb corbata, rates que escriuen articles, editen diaris, s’inventen informes, presenten programes de televisió o porten carteres ministerials, però al capdavall… rates.

  No sé si aquestes valoracions respondran a la pregunta del meu amic. No sé ni tan sols si aquest article tenia la intenció de fer-ho. En qualsevol cas, és una reflexió feta des de la simpatia i l’autocrítica, sense conèixer la informació interna de la que disposen els dirigents o fins i tot els militants dels partits, sense haver entrat a la cuina. Amb una innegable afinitat ideològica, evidentment, però mirant-ho tot… des de la porta.