Vergonya... aliena?

  El govern d’Aznar va fer moltes coses malament, però també se li ha de reconèixer alguns punts forts com ara la bona gestió de molts afers econòmics i la bona imatge de l’estat a l’exterior. Més tard, a l’època de Zapatero, ningú a l’altre costat de l’Atlàntic que vestís corbata li agafava el telèfon, mentre a Europa tornava a instal·lar-se la sensació que la Unió acabava als Pirineus. Ara, amb el darrer gir de la truita, no sembla pas que les coses hagin de canviar gaire. Cada cop que un ministre apareix en un acte comunitari, qualsevol espanyol assenyat comença a posar-se les mans al cap. Entre altres exemples, només cal recordar García Margallo cridant-li ¡Gibraltar español! a un eurodiputat britànic, o bé el comissari europeu d’Assumptes Econòmics Olli Rehn agafant del coll a De Guindos després que aquest desafiés unilateralment el compliment l’objectiu de dèficit marcat per Brusel·les.

  La darrera (fins ara) d’aquestes actuacions estel·lars va tenir lloc el passat dimecres, quan la ministra de Foment Ana Pastor es va quedar sola reclamant la inclusió del corredor ferroviari central a la xarxa d’infraestructures prioritàries de la Comissió Europea. Pastor, aliena a tots els informes de necessitat, viabilitat i rendibilitat econòmica, justificava la seva demanda argumentant que la decisió deixava fora itineraris que són vertebradors del territori. No deixa de ser curiós que la ministra recuperi un dels arguments propis de les regions que han estat reclamant el corredor Mediterrani durant més de 30 anys. Així, quan parla de greuge comparatiu entre regions, hom podria preguntar-li per què ara és vàlid, i abans no.

  Són moltes les raons tècniques que justifiquen per què un itinerari és prioritari en detriment de l’altre (fluxes de mercaderies, potencial d’enllaç, activitat empresarial, viabilitat de la construcció abans del 2030, cost, …). Però més enllà d’això, que ja es veia venir (el PP sempre defensa l’una abans que el grande -entès com a sinònim de pròspera-), el que és realment preocupant és l’actitud fatxenda tan arrelada en el sí de l’Espanya central que demostrà Pastor en el seu enfrontament amb el comissari europeu de Transports, Siim Kallas. Després que els homòlegs del vell continent deixessin ben clar que canviar l’eix Mediterrani pel central no tenia cap sentit tècnic, ni per Espanya ni per Europa (el delegat francès va arribar a dir que si Espanya foradava els Pirineus pel mig, no trobarien via a l’altre costat), Pastor sentencià que la Comunitat Europea analitza i dissenya, però qui executa els projectes són els estats. En altres paraules, l’equivalent a dir tu dóna’m els diners, que jo decidiré on me’ls gasto. Sortosament, Kallas demostrà més educació i racionalitat, afirmant simplement que no es podia revisar un acord que havia costat dos anys d’aconseguir i que tots els ministres europeus (especialment els dels països veïns) veien amb bons ulls. Encara sort.

  En aquest context, una altra de les batalles de la setmana entre la filosofia de prosperitat catalana i la recentralitzadora de gran part de l’estat s’ha disputat a Moscou, on el conseller d’Empresa i Ocupació Francesc Xavier Mena s’ha enfrontat a l’excandidat d’UPyD Álvaro de Marichalar en el marc del saló de turisme de la capital russa, un dels més importants del món. Segons ell mateix va confirmar en una carta enviada a RAC1, Marichalar interrompé la conversa del conseller amb els periodistes amb una actitud entre sobrada i simpàtica (a algú li sona?) per expressar la seva indignació per l’escàndol que representava el fet que la marca Catalunya s’anunciés fora de l’estand de la marca Espanya. Si responia només a criteris turístics i no a identitaris (cosa poc o gens probable), cal una gran estretor de mires per no entendre la necessitat de promoció diferenciada d’objectius que competeixen entre ells, de la mateixa manera que els vins de Bordeus competeixen amb els de la Borgonya i ningú es planteja agrupar-los sota la marca França. Un cop més, a banda de la manca d’arguments tangibles de l’ex-cunyat de la Infanta, els mitjans de comunicació internacionals que s’han fet ressò de la notícia han destacat la seva imatge autoritària i pintoresca. Mentrestant, a nivell pràctic, l’estand de Catalunya rebé el primer premi del certamen d’entre els més de 3.000 expositors de 189 països i destinacions turístiques participants, i quatre dels principals turoperadors russos van anunciar que aquest any vindran a celebrar les seves convencions anuals al nostre país. O sigui, uns fan soroll mentre els altres treballen.

  La ministra Pastor i el senyor Marichalar tenen moltes coses en comú. Dins d’Espanya, han estat capaços d’inculcar el discurs que la recentralització és necessària (discurs que ha arrelat fortament en una part important de la població). En canvi, fora de les fronteres de l’estat, cada vegada es troben més sols defensant les seves postures, perquè són incapaços d’acompanyar-les d’arguments que siguin objectivament raonables i demostrables. Quan hom veu aquest tipus d’actuacions i la imatge de ridícul que representen davant personalitats i comunicadors internacionals, la reacció instintiva és de vergonya aliena. Aliena, perquè interiorment existeix la consciència de saber que no som el mateix, que la seva bandera no és la d’un, que no hi ha motius per sentir-s’hi identificat. Però quan, unes fraccions de segon després, la raó s’encarrega de recordar que legalment formem part del mateix estat, aquesta vergonya es transforma en emprenyament. Per això, entre d’altres coses, cada cop és més necessari tenir un estand propi a les fires de turisme, que el president viatgi a Brusel·les a fer pedagogia sobre el català, que des de fora prenguin aquesta consciència que no som el mateix. Perquè aquesta vergonya que sentim en veure la imatge dels qui representen Espanya fora de les seves fronteres, pugui continuar essent aliena.