Som molts més.

 Té els ulls oberts, i una rialla permanent als llavis que manté fins i tot quan parla. Articula les paraules amb dificultat, víctima d’una evident degeneració física que es fa més visible amb el gest contínuament forçat de la mà esquerra. Però la seva expressió irradia serenitat. Abans de cada resposta, es pren un moment per reflexionar, aliè al ritme frenètic propi dels temps en què vivim. Cal escoltar-lo amb calma i, lluny de deixar-se endur pel ritme pausat i pel llenguatge planer que il·lustren cadascuna de les anècdotes o pensaments, veure-hi el missatge savi i transparent.

  Escoltar al Pare Josep Massot i Muntaner és una obligació per a tots aquells qui algun cop han sentit l’orgull de parlar català. A l’època de crispació creixent en la qual ens hem instal·lat, de les portades en clau de guerra de l’ABC i La Razón, de les contínues desqualificacions gratuïtes de tots els programes d’Intereconomía, de ser l’ase dels cops i l’únic recurs de polítics i pseudo-periodistes espanyols de segona fila mancats d’idees, el discurs del Pare Massot és una bufada d’aire fresc. Acostumat a burlar la censura franquista a base d’intel·ligència i enginy, no defuig la confrontació política, sinó que hi aporta una visió diferent, tranquil·la però convençuda, amb el suport d’una autoritat moral construïda a base d’anys de meditació i estudi i que es fa palesa amb cada paraula. Físicament, la veu de Pare Massot tremola, però no dóna cap senyal de debilitat. Ni tan sols a l’hora d’afirmar rotundament que el govern balear s’ha inventat un problema on no hi era, que viu fora de la realitat quan acusa els qui es defensen contra els atacs al català a ses illes d’ésser manipulats.

  El Pare Massot, director de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, filòleg, historiador, investigador i assagista, apareix avui a tots els mitjans de comunicació perquè Òmnium Cultural li ha otorgat el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement a la seva llarga trajectòria. Quan se li pregunta per la manifestació del passat diumenge a la seva Mallorca natal, sentencia que la reacció ciutadana no el sorprèn, perquè “érem molts més els qui ens manifestàvem que no pas els qui hi van anar”. Escoltant-lo, hom recorda per què Montserrat segueix sent el pal de paller de la nostra cultura. Allí va començar, al segle XV, la primera editorial del món. Allí es pogué desenvolupar el coneixement durant èpoques de decadència intel·lectual generalitzada. Allí es reunien polítics de totes les ideologies quan les associacions estaven prohibides. Allí ha resistit el català sempre que corria el risc d’ésser exterminat.

  Avui dia, quan la rapidesa de les accions i la comunicació no deixa massa temps per reflexionar sobre el que passa al nostre voltant, convé més que mai escoltar als qui porten tants anys observant, lluitant aferrissadament de la manera més pacífica possible: amb l’ús de la raó. Però que ningú s’equivoqui. Que no s’equivoquin, sobretot, aquells qui ataquen i menystenen contínuament el català. Tal com diu el Pare Massot, som molts més.