Entre les mans i els colzes.

  Aquesta setmana, l’enèsima improvisació post-pressupostària del govern central ha tornat a dur a la primera línia mediàtica el debat sobre l’ensenyament. I com sempre, polítics i organitzacions de tots colors han anat corrents a buscar un micròfon per dir-hi la seva. Però més enllà de valorar les mesures concretes que es puguin prendre com a resultat de la gravíssima situació econòmica, convindria reflexionar a fons sobre l’estat real de tot el sistema educatiu.

  Dins la comunitat docent, ja no queda ningú que posi en dubte que el nivell acadèmic ha caigut en picat les darreres dues dècades. I aquest descens comprèn tots els graons de l’escala, però es fa especialment evident a partir de l’educació secundària i fins als postgraus universitaris. Si bé és cert que no és un problema exclusivament català sinó generalitzat arreu de l’estat, seria un error molt greu atribuir aquest fenomen a raons externes, fora del nostre abast o davant les quals no puguem trobar-hi cap sortida. Fonamentalment, perquè la majoria poden explicar-se fruit d’un canvi d’actitud dels estudiants que desemboca en una perillosa escala de cargol. Ha arribat un punt en el qual els alumnes a classe només aixequen la mà per queixar-se, i gairebé mai per preguntar un dubte. Els han ensenyat que poden aconseguir l’èxit substituïnt l’esforç per l’enfrontament i la lluita. O dit d’una altra manera, que ja no fa falta pelar-se els colzes si poden fer servir les mans.

  Al mateix temps, l’abandonament de l’esforç ha trobat una gran complicitat en el sistema educatiu. A la primària i secundària, les escoles que acumulen més premis a la innovació docent són sovint aquelles on el nivell mitjà és més baix. I, a l’altre extrem, les escoles d’on millor preparats surten els alumnes són les que han mantingut els mètodes més tradicionals. Fa uns dies, el Dr. Abel Mariné, catedràtic de nutrició i bromatologia de la Universitat de Barcelona que ha desenvolupat diversos càrrecs científics en organismes nacionals i internacionals, escrivia que és necessari reconèixer que des de fa molts anys ha sobrat pedagogia, i que la principal causa de fracàs escolar és simplement la manca d’hores d’estudi. I si els alumnes no agafen l’hàbit durant la primària, és segurament perquè no senten la necessitat de fer-ho, perquè el sistema és massa permissiu. Més tard, revertir aquesta falta ja serà molt complicat.

  Com a resultat, els estudiants que entren a l’ensenyament post-obligatori ho fan mancats no només de costum d’estudi, sinó també de competències bàsiques. I allí, novament, es troben còmodes dins un sistema que és corrupte de mena, ja que gran part del flux monetari que reben els departaments des del govern es calcula en base al percentatge d’aprovats de les seves assignatures. Per tant, si sumem alumnes amb poca preparació i manca d’estudi i la necessitat d’aprovar-ne el màxim nombre possible, ja som al cap del carrer. I dins el món dels postgraus, on hi ha una competència ferotge, s’arriba a l’extrem d’aquest paradigma, ja que aquells amb menor nombre de matriculats (que sol ésser inversament proporcional al nivell impartit i per tant a la dificultat) cada any corren el risc de ser tancats pel govern, independentment de la seva qualitat. La conseqüència n’és elemental: ara per ara, fer un màster és una pèrdua de temps i de diners.

  Conscients d’aquesta situació, més que no pas aplicar correccions, caldria aprofitar el moment de restricció pressupostària per engegar una resstructuració de dalt baix de l’espai educatiu. Però s’ha de tocar de peus a terra i saber que aquest procés és lent i costós, i que els governs preferiran aplicar mesures concretes com ara incrementar el preu de la matrícula universitària simplement per reduir el dèficit. Tornant a la valoració d’aquestes accions, el secretari d’Universitats de la Generalitat, Antoni Castellà, deia ahir que l’augment del preu ha d’anar acompanyat d’un increment de la partida destinada a beques. Al mateix temps, però, el que seria tant o més necessari és revisar les condicions sobre les quals es distribueixen aquestes beques. Sota la premissa de garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom (que és raonable només al principi), l’adjudicació respon exclusivament a criteris econòmics, amb exigències d’èxit cap a l’alumne tan mínimes que resulten completament contraproduents. Així, amb l’actitud de no valorar allò que no costa diners, una gran proporció dels beneficiaris apliquen al peu de la lletra la llei del mínim esforç: matricular-se i aprovar només els crèdits indispensables per garantir la renovació de la beca l’any següent. Mentrestant, els alumnes més brillants que no compleixen els requisits econòmics, només obtenen descomptes equivalents als crèdits qualificats amb matrícula d’honor (fet que tampoc es compleix en tots els casos), valorant-se idènticament tenir un promig de 5 que de 9.

  En resum, no resulta complicat concloure que hem construït un sistema on tots els factors, des de la pedagogia infantil fins a la política de beques passant pel mètode de finançament dels departaments, s’encaminen a uniformitzar pel costat de baix. Per donar les mateixes possibilitats a tots els alumnes, s’ha sobreprotegit als que tenen més dificultats i s’ha descuidat completament als millors, provocant-los en molts casos una immensa frustració i desmotivació. I de la mateixa manera que tots ens felicitem quan les universitats catalanes apareixen als primers llocs dels rànquings de recerca, també hem de ser autocrítics quan toca, i potser ha arribat el moment d’escollir. Si volem continuar alimentant un sistema que porta a la mediocritat, podem seguir ensenyant als nostres alumnes a fer servir les mans. Però si, de veritat, el que busquem és l’excel·lència, és imprescindible crear-ne un que sigui capaç de fer-los entendre des de ben petits que només s’hi pot arribar a través dels colzes.