Respostes sense pregunta.

  A la majoria de converses de bar sobre les notícies que ocupen des de fa mesos les planes centrals dels diaris dedicats a la política catalana, sempre acaba sorgint la mateixa pregunta: quin suport real tenen les dues opcions de modificació de l’statu quo que es plantegen? I la resposta exacta a aquesta incògnita és, ara per ara, impossible de conèixer.

  L’extrapolació al conjunt de la societat dels resultats de les enquestes del CEO porta implícita un bon munt d’interrogants. D’una banda, és difícil acceptar que en un tema tan transcendental hi hagi un abstencionisme tan elevat, i són molts els qui pensen que aquests, en bona part,  s’acabarien decantant pel no. De l’altra, l’evolució dels resultats d’aquests baròmetres no pot entendre’s sense considerar paral·lelament l’evolució de la mateixa societat, que a la vegada ha de condicionar necessàriament les característiques de l’eventual estat propi. Així, tal i com la població catalana és avui molt més complexa del que era fa trenta anys, també els partidaris de la separació amistosa d’Espanya són un grup cada dia més heterogeni. Sense anar més lluny, molts dels nous independentistes tenen el castellà com a llengua materna, provenen de famílies vingudes de la resta de l’estat, i alguns fins i tot ni tan sols parlen català. Són treballadors i empresaris, peons i catedràtics. Per tant, és imprescindible reformular les bases de l’independentisme clàssic, i també entendre que el nou país que haurem de construir entre tots ha de ser més que mai un punt de trobada. Sortosament, el pensament en aquest sentit està cada dia més estès. Però tot i així, convindrà seguir reflexionant-hi a fons, i potser escriure’n alguna cosa un altre dia.

  Perquè avui la qüestió és preguntar-nos precisament la raó per la qual no podem conèixer el suport de les diferents opcions, per què en determinats sectors hi ha tanta por a preguntar l’opinió de la gent, deixar-los expressar lliurement què pensen sobre un tema que comporta tantes conseqüències en la vida quotidiana, i (en alguns àmbits) més en temps de recessió. Segurament, és la mateixa raó per la qual ha generat tant rebuig el tràmit d’una llei de consultes al Parlament. La mateixa per la que no interessava que es coneguessin les balances fiscals. La mateixa per la que molts no volen deixar que Catalunya administri els seus propis impostos al mateix temps que asseguren que amb el sistema actual som els grans beneficiats (sí, els que diuen una cosa i l’altra, són els mateixos!).

  Des de fa anys, tinc clavada al cap la imatge de l’ex cap del govern basc Juan José Ibarretxe exclamant amb llàgrimes de ràbia als ulls: “¿De qué sirve ser lehendakari si no puedo preguntar a los vascos y las vascas qué piensan acerca de las cosas, qué quieren hacer con su futuro?”. El “pla Ibarretxe” va sortir malament, però la seva insistència va posar de manifest les fortaleses i les debilitats d’aquesta gran farsa que és el sistema jurídic espanyol, i que acabà cristal·litzant en una llei de partits que és una autèntica vergonya per qualsevol país que vulgui dir-se democràtic. No obstant, els catalans molts cops hem vist el cas basc com un mirall, però la realitat és que les diferències són tantes que les comparacions han acabat fent-nos més nosa que servei. Potser també un dia tocarà escriure sobre això.

  Per tot plegat, el problema més gran amb el qual ens enfrontem no és pas una pregunta per a la que no hi hagi resolució. És evident que, davant la situació actual, els catalans estan prenent consciència que cal donar una resposta. Una resposta que serà en forma de protesta al carrer, d’article d’opinió, de posicionament en una enquesta o bé simplement d’evolució de pensament. El problema, per més estrany que sembli, és justament el contrari: que els que en tenen la competència no estan disposats a permetre ni tan sols que se’ns faci cap pregunta.