Des-Unió?

  El XXVè Congrés d’Unió Democràtica de Catalunya celebrat a Sitges el passat cap de setmana ha deixat regusts agredolços per a tots els paladars. I és que, semblantment al que passa després de les cites electorals, segons com es miri totes les parts poden sentir-se satisfetes, al mateix temps que poden ésser el subjecte de dures crítiques. El congrés s’havia plantejat des de feia setmanes com un enfrontament a cara descoberta entre la prudència comprovada de Duran i la indignació organitzada de Vila d’Abadal. I tot i ser conscients del que es trobarien, ambdós van donar símptomes de caminar per rutes poc estudiades.

  Josep Antoni Duran i Lleida escriu al seu bloc que lamenta que als mitjans de comunicació només hagin transcendit les declaracions d’uns i altres a favor o en contra de la independència quan s’ha parlat molt més d’humanisme i justícia social. Però aquest fet no és pas d’estranyar, sobretot per dues raons. D’una banda, l’humanisme i la justícia social són principis fonamentals per a qualsevol militant democristià, i ja sabem que els grans consensos interns són poc amics d’ocupar moltes pàgines als diaris i minuts als telenotícies. De l’altra, el desplaçament cap a posicions sobiranistes d’una gran part de la societat catalana ha de tenir necessàriament repercussió en el si de totes les formacions polítiques, però més encara d’aquelles que tenen responsabilitats de govern. Sota aquestes premisses, el que sí que resulta especialment estrany és el to emprat per Duran en l’informe de gestió, assegurant que entendria qualsevol aposta independentista com un atac personal. Conscient de comptar amb la força de l’aparell del partit i de la credibilitat que li han donat 30 anys de servei al país durant els quals ha desenvolupat una tasca importantíssima per al progrés de Catalunya, la bel·ligerància interna es podia interpretar més com un reflex de nerviosisme (impropi i injustificat) que no pas com un cop d’autoritat intern (totalment innecessari).

  Al mateix temps, Josep Maria Vila d’Abadal reaccionà retirant una primera esmena reivindicativa del perfil independentista del partit el dissabte (per evitar el compromís per als militats que hagués suposat una votació a mà alçada), retardant el plebiscit a l’elecció de la direcció el diumenge. Des de fora, l’alcalde de Vic va ésser durament criticat pels sectors més radicals, que ho van interpretar com un salt enrere i un abandonament abans de començar. Aquest, però, s’apressà a aclarir que l’elecció de la direcció ja seria suficient per veure si la militància estava d’acord amb aquestes tesis. És obvi pensar que Vila d’Abadal, home intel·ligent i previsor, jugà a desgana aquesta carta a última hora simplement per evitar “cremar” a tots aquells qui, donant-li suport visible, podrien haver quedat marcats.

  Més enllà de la batalla dialèctica, la votació a la direcció ha deixat un resultat enverinat. Les paraules de Duran convidant a integrar-se a Convergència als membres independentistes d’Unió tenen una combinació difícil amb el gairebé 20% dels sufragis que va rebre la candidatura de Vila d’Abadal. Aquest fet, lluny de resultar anecdòtic, hauria d’ésser revisat a fons per la nova executiva. Si, en paraules del Conseller Pelegrí, UDC vol aspirar a tractar d’igual a igual a CDC algun dia, el partit ha de fugir en direcció contrària a les recomanacions del seu líder, no tant pel que fa al tipus de perfil nacionalista sinó a voluntat integradora de totes les sensibilitats. Unió ha de ser conscient dels canvis que està experimentant la societat catalana, i una part important de les seves bases ja ha demostrat que segueix il·lusionada la transició nacional. I la direcció, plena de polítics de solvència contrastada i de gran professionalitat (des del mateix Duran fins a Joana Ortega, Antoni Castellà o Josep Sánchez-Llibre), no pot quedar-ne al marge.

  En aquesta tasca de reconstruir Unió, per tant, hi han de tenir necessàriament un paper fonamental Vila d’Abadal i el seu equip. Lluny d’abandonar la formació com li reclamen alguns (majoritàriament d’esquerres), ha d’exercir com a cap visible de la vessant que aposta per portar el catalanisme fins a les últimes conseqüències. Si no és així, el partit tancarà la porta a tots aquells qui comparteixen els valors democristians amb l’independentisme de soca-rel. Aquests, de la mateixa manera que les elits tradicionalment conservadores que hagin emprès la deriva sobiranista (ja sigui per motius identitaris o, sobretot, econòmics) corren el risc de trobar-se orfes de representació política. I Unió, tot i que podria seguir mantenint les quotes de poder gràcies a la major sensibilitat cohesionadora de l’altra banda del pont de la federació, correria el risc de convertir-se en quelcom molt diferent del que anunciava la seva carta fundacional.