Com hem arribat fins aquí?

  De tots és sabut que, al llarg de la història, molts dels grans canvis polítics han vingut en moments de dificultat. D’altres, en canvi, simplement s’han produït quan un sector prou important de la població s’ha sentit maltractat per unes elits dirigents que han menystingut el seu potencial. Sigui com sigui, tots s’han iniciat quan un poble ha entès que tenia més a guanyar que no pas a perdre.

  Segurament, alguns d’aquests patrons poden ajudar a entendre l’evolució vertiginosa de l’independentisme a Catalunya en els darrers anys. De manera tradicional, sempre s’havia distingit entre els independentistes de bandera i els independentistes de cartera. Els primers, atenent a raons lingüístiques, culturals o sentimentals, han lluitat durant segles en busca d’un respecte que massa freqüentment se’ls ha negat. Els segons, simplement opten per una opció que els surt més a compte. Però en els darrers temps ha aparegut amb força un grup que, tot i no ésser pas nou, és el que creix a un ritme més accelerat. Són els independentistes que representa el català emprenyat, aquella persona que mai s’havia sentit incòmoda amb el sentiment espanyol, que anava tirant econòmicament, però que ja n’està tip de rebre un menyspreu reiterat, de pagar-ho tot més car, de sentir-se estafat i insultat contínuament, de tenir la sensació d’esforçar-se més que els altres per rebre a canvi poca cosa més que un improperi darrere l’altre.

  Sigui com sigui, i tot i que la frontera entre aquests tres grups és cada dia més fina (i, de fet, molts s’engloben en tots tres), cal ésser conscients de la realitat de cadascun. Els independentistes de bandera solen ser-ho des de sempre, es senten hereus d’una cultura mil·lenària, d’una manera de ser i de fer, i rarament canviaran d’opinió. En canvi, els de cartera poden veure’s vençuts per la comoditat si la situació econòmica millora, i els que estan emprenyats poden deixar d’estar-ho. En els anys que vénen, però, ni la crisi té intenció d’abandonar-nos ni els governs espanyols (ni la població) fan cap pinta de canviar d’actitud. Ans al contrari. I mentre els primers són sempre constants a les enquestes, els segons i els tercers són els que fan decantar la balança i marquen una tendència cada dia més clara en el recompte dels partidaris de l’estat propi. El resultat, doncs, ja el sabem: avui per avui, per exemple, l’Associació de Municipis per la Independència ja aplega 505 pobles, 26 Consells Comarcals i una Diputació. I en els estudis del CEO, del juny del 2011 al juny del 2012 els potencials votants del sí han passat del 42,9 al 51,1% (en aquest últim cas amb una abstenció del 27,8%, pel qual el sí tindria el 70,8%  dels vots).

  A hores d’ara, el futur del país sembla cada cop més incert. I tot i que l’herència de les generacions que van viure les primeres etapes del franquisme fa que molts segueixin preferint una estabilitat institucional que garanetixi la pau a qualsevol preu, ni a un costat ni a l’altre de l’Ebre ja no poden ignorar que moltes persones es troben al bell mig d’una forta evolució de consciència que les porta a voler fer sentir la seva veu. Però abans de decidir cap on anem i quin camí volem emprendre, cal que tots junts, i cadascú a la seva manera, mirem enrere i ens preguntem: com hem arribat fins aquí?