Rosegant els troncs.

  El Josep gairebé arriba als seixanta, i de dilluns a dissabte (i molts diumenges) es mou per tot arreu a lloms del seu inseparable tractor, que va comprar ara fa més de quaranta anys. Amb un posat orgullós, mira plàcidament els arbres tots florits, fruit del seu esforç. “Aquest any tindrem feina, si no passa res!”, diu tot convençut. “Ara, si ens guanyarem la vida, això ja ho veurem!” afegeix amb una mitja rialla de resignació.

  Quan el trobo mentre vaig corrent pels camins del terme, contemplant el goig que fa a finals de març, m’aturo un moment a parlar amb ell. A la pregunta irònica sobre si fa vaga, respon: “per què no hauria de treballar avui, amb el bo que fa?”. El Josep està acostumat a treballar en dies de vent, boira i fred, en diumenges, ponts i dies de festa i també totes les nits que li toca regar, i sap que si un dia es queda a casa, ningú li farà la feina. La seva vida transcorre aliena al soroll, als convenis, als papers i fins i tot als calendaris. Ha après des de petit a escoltar els arbres, a planificar el que ha de fer cada dia en funció del que li demanen. Sap que si un dissabte a la tarda veu melassa regalimant pel revers d’una fulla, si espera fins dilluns a posar-hi remei segurament ja serà massa tard.

  Parlant amb el Josep, i més en un dia com avui, és inevitable recordar tot allò que escrivia ara fa uns dies en l’article anomenat Drets, deures, valors, privilegis i obligacions (podeu llegir-lo més avall), sobre els que tenen dret a queixar-se i els que no se l’han guanyat. I també el que s’ha pogut saber fins ara de les barricades als polígons industrials, dels comerços destrossats, dels contenidors a les boques de metro de les grans ciutats i dels mercats tancats a cop de pedrades. Entre aquests dos extrems, també hi ha pencaires honrats, que després de molts anys d’esforç han decidit fer vaga de manera pacífica i responsable. Aquests, igual que molts d’altres que avui han optat pel treball com a millor resposta, no seran protagonistes als mitjans de comunicació. I no ho seran perquè quedaran emmascarats pels delinqüents que, en el suposat nom de la llibertat de l’obrer, s’han dedicat a coaccionar, amenaçar i agredir als seus conciutadans.

  A aquestes alçades, és obvi que l’esdevenir de les coses ens ha portat davant d’una gran paret de fusta que serà molt complicat d’enderrocar si volem continuar avançant. I davant d’aquesta situació, tenim dues alternatives. La primera, fer de piquet, calar-li foc sense mirar sobre qui cauen les brases, esperant que això proporcioni una solució ràpida mentre hom s’ho queda mirant sense moure un dit. La segona, com el Josep, és fer d’esquirol i començar a esforçar-nos per rosegar la paret silenciosament, confiant que un dia podrem fer-hi un forat prou gran per passar i que, a més a més, podrem aprofitar la fusta i les serradures que n’hem extret. I cadascú hauria de ser lliure per escollir el seu camí. I sabem que ni l’un ni l’altre asseguren l’èxit. Però jo, per si de cas, avui he continuat rosegant els troncs de la paret.