Drets, deures, valors, privilegis i obligacions.

  Als qui hem tingut la sort de néixer en democràcia, tota la vida ens han dit que l'individu té una sèrie de drets innegables, al mateix temps que un conjunt de deures fonamentals que ha de complir. Probablement com a conseqüència del llarg període de manca de llibertat que suposà la dictadura, s'ha posat més ènfasi en ensenyar el primer aspecte que en recordar el segon. I això ha provocat, al cap dels anys, el mateix desequilibri que a la taula de la padrina que va passar gana a la postguerra i que no està disposada a deixar que passi el mateix amb la seva família.

  Quan van mal dades, gairebé instantàniament, els carrers s'omplen de gent reclamant aquests drets que posseeixen per voluntat divina, sovint atiats per personatges poc habituats a raonar, amb poques aptituds professionals o bé d'intencions més que dubtoses. Però, en canvi, pocs es paren a pensar si han complert els seus deures abans de fer-ho. Quan hom, amb la intenció d’entendre les motivacions i posar-se al lloc de l'altre, pregunta als manifestants que no arriben als 30 anys què han fet per merèixer-se el que estan exigint, acostuma a rebre com a resposta una cara de pòquer i poca cosa més. Alguns, els més reflexius, fan referència al que han treballat les generacions passades, però sense donar cap senyal de voler reproduir la mateixa actitud. I aquest és el problema: reclamem en base al que teníem, i no en base al que ens hem guanyat.

  Contràriament, una gran majoria d'aquells qui van aixecar el país (és a dir, els qui més s'han guanyat el dret de protestar quan quelcom suposa un retrocés en els seus drets), no acostumen a deixar-se veure en aquestes situacions. Pagesos, autònoms, petits empresaris o treballadors (en el sentit de pencaires, no d'assalariats) pateixen tant o més que els altres, però saben bé que les solucions es troben en una altra direcció. Estan acostumats a lluitar en el dia a dia, a compensar les situacions difícils a cop d'hores extra que no esperen pas que ningú els recompensi. Molts van plantar tots i cadascun dels arbres que ara cullen, han buscat la manera de guanyar-se la vida pel seu compte o es senten una part important d'un projecte empresarial. Però tots tenen en comú un d'aquests valors que tant trobem a faltar: l'esforç. La força que dóna la consciència de saber que s'han fet a sí mateixos.

  Malauradament, el dia 29 de març assistirem una altra vegada a l'enfrontament entre aquestes dues cares de la moneda. Josep Mª Álvarez, secretari general d'UGT a Catalunya, deia fa uns dies (en unes declaracions dignes de la URSS més stalinista) que "el dret a no fer vaga no existeix" i que "si algú treballa és que està coaccionat pel seu cap", al mateix temps que defensava l'acció dels piquets dient que és "necessària". Més enllà de les pròpies contradiccions (per què són necessaris els piquets i per què no hi ha dret a no fer vaga si tothom està convençut de la necessitat de fer-ne?), la justificació dels excessos duts a terme contra treballadors i establiments que defensen el treball com a eina per sortir del pou és del tot immoral. Els sindicats espanyols ja fa temps que han perdut el rumb, i cada cop són més els qui posen en dubte la necessitat de mantenir unes organitzacions caduques i poc útils, ocupades per gent amb molt poques ganes de pencar i que són un forat negre de diners públics. La convocatòria pel dia 29 no és pas casual, sinó producte de la por al fracàs que resultaria un seguiment minoritari de cara a les eleccions andaluses. A hores d’ara, ja no queda ningú que s’empassi l’excusa d’una manca de voluntat negociadora, que han esperat que canviés les darreres setmanes per art de màgia. Han tingut mesos per posar-se d’acord amb la patronal i, en canvi, s’han dedicat a fugir i organitzar barricades per salvar les seves cadires. A Catalunya també n’hem tingut clars exemples darrerament, només cal recordar els casos de Panrico i de TMB, on alguns treballadors han hagut d’acudir a la feina d’amagades per por dels seus representants.

  Els temps canvien, i l'adaptació als canvis sempre comporta dificultats. Fa molts anys, la padrina, a cop de molt treballar, va deixar de passar gana. Avui dia, poder treballar és un privilegi. Haver-se guanyat el dret de queixar-se, per tant, també és un privilegi. I seguir treballant per treure el país de la crisi, tal com van fer els nostres padrins, és una obligació.