De les llenties al cafè.

  Tal i com sentencia un anunci publicitari d’una de les poques caixes que encara queden al nostre país (tot i que a la pràctica ja estigui en mans del Banco de España), hem de reconèixer que els catalans som bons estalviadors. Al llarg de la nostra història recent, sovint ens hem acusat els uns als altres de vendre’ns per un plat de llenties, però obviant que l’alternativa que ens deixaven els qui reparteixen el menjar era morir-nos de gana o, com a molt, anar a rebuscar les sobres en busca d’un crostó de pa sec. I és que poques coses ens fan emprenyar tant com que ens toquin la butxaca, però no precisament perquè no hi estiguem acostumats.

  Aquests dies, les reaccions de tots colors als pressupostos presentats pel govern de Rajoy es fan paleses. I com sempre, tothom s’agafa a les del representant polític que li toca més de prop per discutir-los a favor o en contra. Però aquest cop la situació és excepcional, i resulta més fàcil que mai distingir els qui saben del que parlen dels qui simplement representen el paper que els toca. Sobretot, si s’està alerta dels moviments dels mercats que, al cap i a la fi, són aquell nadó ploraner i gegant a qui tothom ha d'alimentar.

  En aquest sentit, per determinar la validesa i efectivitat dels pressupostos només cal obsevar els moviments contradictoris del diner. La setmana passada, quan Montoro n’anuncià només les grans xifres i línies d’actuació, la borsa i els principals dirigents europeus van reaccionar amb una satisfacció continguda. Semblava que, tot i conscients de l’esforç que cal fer per sortir del pou, es posaven les bases d’un terreny pantanós però conegut, i que per tant es podria començar a traçar el camí de la recuperació. Contràriament, quan el dimarts passat es van fer públics tots els detalls, es produí l’efecte contrari: davallada de l’Ibex, el Tesoro no aconseguí col·locar les emissions preteses, la prima de risc tornà als nivells del passat mes de novembre i la rendibilitat del bo a 10 anys es situà al 5,7% (un 7% marcaria una intervenció imminent).

  Segons els experts, aquesta reacció negativa dels inversors respon al fet que, tal com publicava ahir mateix el Financial Times, els pressupostos no reflecteixen la realitat, i van més enfocats a guardar les aparences que no pas a aportar solucions reals. El rotatiu britànic criticà, per exemple, que l’assignació a recerca i desenvolupament es redueixi un 25% mentre es manté l’estructura funcionarial pròpia dels temps preconstitucionals. Un dels economistes més il·lustres de casa nostra, el professor de la universitat de Columbia Xavier Sala i Martín, explicà a grans trets que els suposats 27.000 milions d’estalvi són en gran part un truc comptable, ja que d’aquests, 13.400 milions vénen d’augments de taxes i impostos als ciutadans i (sobretot) a les empreses, mentre que uns altres 5.000 milions són reducció de transferències a les comunitats autònomes. Així, l’estalvi real de l’administració central es redueix als 8.600 milions.

  En el cas que aquests pressupostos s’aprovin, els 5.000 milions d’euros que no es transferiran a les comunitats autònomes (que són qui paga els serveis bàsics de sanitat i ensenyament) obligaran a revisar els comptes. A Catalunya, també caldrà sumar-hi que el govern de Rajoy no té la més mínima intenció de pagar els deutes corresponents a la DA3 de l’Estatut ni al Fons de Competitivitat i que, a més a més, la inversió prevista en infraestructures és de l’11,1%, lluny del 18,8% marcat per la llei (fet que representarà un increment substancial del dèficit fiscal). I tot això a banda, és clar, de tot el que estava inclòs en anteriors pressupostos i que no s’ha arribat a executar (i que, òbvament, tampoc es farà).

  En resum, sembla clar que els dies de negociar per un plat de llenties s’han acabat. Ja no queden llegums per a (gairebé) ningú, però a l’hora de repartir el café para todos, i després d’haver-nos fet pagar les tasses, només ens han deixat el marro.