Respecte.

  El 14 d’abril de 1931, l’avi Macià proclamava la República Catalana. Si bé l’alegria durà molt poc, el gest serví per fer palès el sentiment popular de reacció davant una situació que resultava cada cop més insostenible. Avui, 81 anys més tard, després d’una guerra civil, de 40 anys de dictadura i d’una pseudo-transició tancada en fals, i tot i que el context polític, econòmic i social és molt més complex, tenim encara molts factors que ens recorden als anys 30. Massa.

  Com és ben sabut, les reivindicacions independentistes han estat sempre fonamentades en dues grans vessants que, tot i tenir raons diferents a priori, sovint estan entrellaçades en les causes i conseqüències de les accions polítiques. D’una banda, el clam de consideració envers una cultura, una llengua i una manera d’entendre la vida mil·lenàries. De l’altra, l’ofegament econòmic i competencial persistent al que la mentalitat de l’Imperio ens té permanentment sotmesos.

  I és precisament aquest segon grup de qüestions el que està fent créixer els partidaris de l’estat propi a totes les enquestes. “Quan les coses van bé, n’hi ha per a tothom!”, diuen els vells. Però quan es torcen, el català corrent, aquell qui mai s’ha preocupat per si les lleis obliguen a fer les classes en castellà o pels mapes del temps que surten a la televisió, comença a pensar que li estan prenent el pèl. Que no entèn per què paga tants impostos si la meitat se’n van i no tornen. O bé per què en un pressupost venut sota la bandera de l’austeritat per a tothom, que crida a la recentralització, la inversió de Foment en Rodalies baixa un 95% a Barcelona mentre puja un 24% a Madrid, es prioritzen els trens d’alta velocitat de Madrid a Badajoz i Ourense en detriment del Barcelona-Figueres (reclamat per Europa) i dos museus de Madrid reben quatre vegades més diners que 20 museus catalans, per exemple.

  Però l’anàlisi seriosa de les sortides viables implica necessàriament considerar els agents internacionals. I en aquest sentit, en l’àmbit purament econòmic, la situació dins la Unió Europea no és massa propensa a donar suport a un Estat Català. Més que res, perquè la separació abocaria inevitablement la resta d’Espanya al rescat, amb un forat força més gran que el de Grècia i Portugal. I òbviament, els nostres socis alemanys no estan disposats a seguir abocant diners i posar en perill la viabilitat de l’euro. Aquesta reflexió no pretén pas posar aigua al vi ni mitigar l’efervescència creixent del sentiment independentista, però si toquem de peus a terra, la qüestió només pot avançar per dues vies: o bé Espanya es recupera (fet que cada cop sembla més improbable, ja que cada dia queda més clara la incompetència del govern per apaivagar els mercats), o bé acaba d’enfonsar-se i Europa torna a reconèixer allò que ja va fer una vegada: que el govern català, passant per davant de tots els estats europeus, va ser el primer de posar fil a l’agulla per remuntar. I que, com va dir el mateix Durao Barroso, Catalunya podria ser perfectament un estat independent.

  Per tot plegat, i tornant al context espanyol, allò que l’any 1931 era una qüestió més aviat cultural i política, avui pren un caire marcadament econòmic. Això no vol dir, però, que en l’altre sentit haguem avançat gaire. Contínuament hem d’escoltar com totes les declaracions que procedeixen de més enllà de la Franja són ofensives, i com totes les decisions administratives ens segueixen menystenint. Perquè ens deuen diners, sí. Ens deuen molts diners, també. Ens deuen massa diners, per descomptat. Però per sobre de tot, el que és més important, és que ens deuen… respecte.